'En l'ensenyament de la filosofia el debat és essencial: si no, es fa evident una forta contradicció'

Actualment ets professor titulat a Filosofia, a la Universitat Autònoma, però també vas passar per l'ensenyament secundari...

Sí, vaig fer classes durant uns anys a l'Abat Oliba d'Igualada, a BUP i COU. I després, amb la reforma educativa, vaig passar a l'Escola Pia, donant classes sobretot a batxillerat. I ja ho combinava també amb alguna assignatura a la Universitat Oberta de Catalunya —de fet, vaig ser-ne professor des que va començar i fins el 2005. Després ja vaig fer el salt cap a la Universitat Autònoma, d'on sóc professor titular de Filosofia Medieval, impartint classes als alumnes de Filosofia i d'Humanitats.

Deu ser molt diferent, ensenyar a la universitat que fer-ho a secundària. Què prefereixes?

M'agrada tot; la veritat és que donant classes a BUP i COP m'ho passava molt bé, però també era més esgotador que ara. Amb el canvi cap a batxillerat sí que es va notar diferència, hi havia algun problema més d'actitud, i també diferències substancials en el programa.

També s'ha de dir que era molt diferent entre 1r i 2n de batxillerat: el primer curs et permetia poder parlar dels temes, discutir-los, fer debats... I en l'ensenyament de la filosofia el debat és essencial: si no, es fa evident una forta contradicció. En canvi a 2n hi havia la pressió de la selectivitat i això condicionava molt, sobretot perquè les notes de Filosofia a la selectivitat acostumen a ser baixes... Hi havia més nervis.

Com a docent, què en penses de la sentència del Suprem sobre la immersió lingüística?

Una cosa és que parli de casos concrets, i l'altra seria que abolís el sistema d'immersió lingüística, cosa que seria gravíssima. De totes maneres, és cert que la sentència crea precedents. Jo penso que la immersió lingüística és l'únic model possible: funciona, i funciona bé. I és que el problema no el tenim amb el castellà, sinó amb el català: a la UAB, la proporció d'alumnes que escullen fer els exàmens en llengua castellana supera la dels que trien el català!

I pel que fa als alumnes estrangers a la universitat, els comporta alguna dificultat el tema de l'idioma?

En primer lloc, cal dir que saben perfectament que aquí es parla català, se'ls informa molt bé abans de venir. I pel que fa a la UAB, hi ha tot un sistema d'acollida muntat, en el qual se'ls ofereix la possibilitat de fer classes per aprendre català. Molts d'aquests alumnes comencen amb el castellà però a mesura que avança el curs aprenen català, i això no representa cap inconvenient: ells ho veuen com un enriquiment.

Com està funcionant el famós Pla Bolonya?

Personalment l'experiència que hi tinc és molt positiva: a Humanitats de la UAB ja fa temps que es va implantar, i vam poder-ho fer en grups més petits —que feien possible un major seguiment. Ara bé, el problema és, segons el meu parer, la manca de recursos. Per poder aplicar-lo correctament fan falta més diners, més professorat, i això és molt complicat. Sobretot en uns moments com els actuals...

A banda de la docència, estàs bolcat també en la recerca. I sobretot en Arnau de Vilanova. Per què aquesta tria?

Primer de tot, perquè vaig tenir de professor a Josep Perarnau, la màxima autoritat en Arnau de Vilanova, i va ser ell que em va proposar que en fes la tesi. Però a més em va atraure el fet que era conegut bàsicament per la seva sentència condemnatòria, però que en canvi les seves obres no es coneixien.

I la seva figura potser tampoc... Qui era, Arnau de Vilanova?

Va ser un dels metges més importants de la segona meitat del segle XIII, professor a la Universitat catalana de Montpellier. Va traduir obres mèdiques de l'àrab al llatí, i va posar les bases del que seria després la medicina universitària. Va ser un metge de molta anomenada: havia tractat tots els reis del moment, els papes... I una mica es va servir d'aquesta posició per difondre un missatge teològic que no va ser ben acollit: parlava de la necessitat de reformar l'Església, de la vinguda de l'Anticrist...

I va ser perseguit...

Sí, pels dominics, encara que el Papat el va defensar com a metge, i durant la seva vida la Inquisició no el va poder atrapar. Va ser Joan XXII qui va firmar la seva sentència condemnatòria, i això va provocar que moltes de les seves obres fossin destruïdes. Sobretot en català, ja que en ser escrites en llengua vulgar es consideraven més perilloses per la difusió que se'n podia fer: es van destruir pràcticament totes, només en conservem actualment tres. I la condemna va provocar també que es generés una espècie de mite sobre Arnau de Vilanova, fins i tot se li atribuïren obres sobre alquímia que finalment han resultat no ser obra seva.

Amb tant poques fonts, deu ser difícil fer recerca sobre aquest personatge?

Per a fer la tesi vaig anar a la Biblioteca Vaticana, on es conserven manuscrits seus. La veritat és que costa accedir-hi, però si es justifica bé no hi ha cap inconvenient. L'únic problema és que la Biblioteca ha estat tres anys tancada per reformes, la qual cosa pot paralitzar totalment un treball de recerca.

Costa, trobar finançament per a la recerca en aquests camps?

És difícil, sí. De tant en tant surten convocatòries del Ministeri de Cultura, però a Catalunya els recursos són més limitats. L'avantatge és que hi ha pocs investigadors a tot el món sobre Arnau de Vilanova, i treballem coordinadament. D'aquesta manera és més fàcil accedir als recursos. A més, el 2011 se celebrarà els 700 anys de la seva mort, i per aquest motiu s'organitzaran diverses activitats que també ajudaran a difondre la seva figura. Tot ajuda...

Internet també és una bona eina, per a la recerca?

Indubtablement. Primer de tot, perquè hi pots consultar tots els catàlegs de les biblioteques sense haver-te de desplaçar, així com reproduccions de manuscrits (de biblioteques alemanyes) o obres sense drets d'autor. I en segon lloc perquè facilita molt el contacte: els investigadors que treballem en Arnau de Vilanova som un equip format per tres catalans, un nord-americà, un francès, un navarrès i dos italians, i gràcies a Internet ens podem comunicar i treballar en equip.

El 17 de desembre vas recollir el XXI Premi Joan Maragall. Què significa aquest guardó?

N'estic molt content, tot i que vaig escriure el treball ('Amor fina e complida. Arnau de Vilanova i les teories medievals de l'amor') tranquil·lament, sense pensar a presentar-me enlloc. Però va coincidir i l'hi vaig presentar, i vaig guanyar. És important perquè es publicarà l'obra, a la col·lecció 'Cristianisme i cultura'.

Costa molt, publicar aquest tipus de treballs?

No és que costi, però la distribució és molt complicada, i és difícil arribar a un públic més general... I a més, la tendència que hi ha actualment en humanitats i ciències socials és 'copiar' el model biomèdic i anglosaxó: s'està donant més importància als articles publicats en revistes que no pas a les obres senceres, als llibres. I això ho fa replantejar tot, a banda que en el nostre camp és molt difícil acotar-ho tot en unes poques pàgines...

I quin concepte tenia Arnau de Vilanova, de l'amor?

Com a metge va escriure l'obra 'De amore heroico', on parlava de l'amor passional obsessiu, i el descrivia com si fos una malaltia. En certa manera era l'equivalent de 'l'amor cortès' dels trobadors, que generava una forta dependència de la dama, i que si no es veia correspost podia donar lloc a la melancolia, a la tristesa... I en canvi, com a teòleg va redactar un tractat sobre la caritat ('Ad priorissam de caritate'), un altre tipus d'amor, que ja ha passat de Jesucrist a l'home i que aquest entrega després, un amor expansiu que provoca goig. En l'obra analitzo com s'integren aquestes dues dimensions de l'amor en Arnau de Vilanova i en la resta de teories medievals.