"Les matemàtiques, el català, l'anglès són importants, però també ho són la música, la cultura"

Organitzar concerts cada setmana, en aquesta època en què vivim... és de romàntics o d'estar una mica sonats?

Les dues coses. També és una cosa espiritual, perquè et sents bé fent-ho i compartint-ho amb la gent. Però això sí, no és rendible econòmicament, al contrari, i porta una feinada de déu. Però ens agrada fer-ho i ens fa molta il·lusió.

Com respon el públic?

El públic és difícil. Cada setmana no saps quanta gent vindrà i sempre tens sorpreses. Cada setmana tens la sensació de no saber què passarà... Vindrà gent? 

Els músics et truquen per venir a tocar al Hot Blues. A què és degut? Per com els cuideu? Pels sopars de la Marien?

Sí! Però, sobretot, perquè se senten escoltats. Com deia, a vegades ve molta gent i no saps per què i un altre dia que el concert està súper bé no ve gent. Però sempre, sempre, el públic és de qualitat. Vull dir que vénen a escoltar. I això, per a un músic, és molt important. Al teatre la gent té molt assumit que ha d'escoltar, que no parlarà, i això no passa, en general als concerts. I més si estàs en un bar, on la majoria de vegades la gent passa dels músics olímpicament. Els músics es troben gairebé sempre amb aquesta desconsideració i al Hot Blues això no passa. D'altra banda, als músics que vénen els paguem el que podem, fins on arribem, i ells veuen que fem el màxim d'esforç per a ells i intentem, sí, cuidar-los al màxim.

Hi ha cultura, educació de concerts?

No, però no només aquí, sinó en general. I això ho comenten els músics que vénen a tocar al Hot Blues, que ho veuen arreu on van. No hi ha tradició, cultura, ni costum d'anar a concerts.

Com està Igualada, musicalment, pel que fa a músics, grups, locals?

Penso que estem en un bon moment: hi ha propostes súper xules i bastants llocs que fan coses. Fa uns anys no n'hi havia tants. Però el públic és sempre el mateix. Si fas un concert aquí, hi ha unes cares i si en fan un altre a la Bastida, al Nits de Taverna o a on sigui, hi veus sempre les mateixes cares. A Igualada hi ha unes 200 persones, per dir un número, que són les que van a tot arreu. I a Igualada potser hi ha cinc o sis o set mil joves, de divuit a trenta i tants anys, però són els 200 de sempre els que estan interessats en la cultura o almenys en tenen curiositat. En aquest sentit, està bastant mort culturalment. Aquí i a tot arreu. Però, d'altra banda, es fan coses. Hi ha moltes iniciatives, de gent, d'entitats, que treballen i dediquen temps, a vegades diners de la butxaca, per a la cultura. Són uns herois!

 Què fa falta?

Penso que és un tema d'educació, que s'ha de tractar des de petits. Cada vegada la gent és més cibernètica. Si vol veure un concert, el veu des del Youtube. I més individualitzada: això de compartir experiències, de viure coses amb gent, va a la baixa. Si ja no tenim ni cine aquí a Igualada! Allò de quedar amb amics per anar al cinema s'ha acabat, ens mirem les pel·lícules per Internet i a casa. I gent que surti, que quedi amb gent per anar a un concert, ho veig cada vegada més difícil. S'ha de treballar des de les escoles, incentivar els nens i nenes. Cal educar els nens en la música i en la cultura. Les matemàtiques, el català, l'anglès són importants, però també ho són la música, la cultura. Formen part de la teva vida, i t'enriqueixen molt. Molta gent que ve als concerts i l'endemà s'ha de llevar d'hora per currar i et diu que s'ha despertat millor, perquè la nit abans m'ho he passat de collons. 

El panorama musical d’avui ha canviat molt de quan eres jove i començaves a tocar?

Sí, molt, la meva primera guitarra la vaig comprar al Divuit dinou, que era una llibreria. I era la que hi havia. Hi havia una guitarra i vaig comprar aquella guitarra… Per comprar cordes havies d’anar a Barna! Per sort ha evolucionat molt. Ara tenim l’Akord’s, l’Auvisa, el Rock&Classics, botigues… ho tenim tot a la mà. També hi ha Internet, que en aquest sentit sí que és molt positiu, tant per comprar com per aprendre.

I abans era més underground que ara?

Sí. Ara potser hi ha més escola, molt nivell de músic, però falta arriscar més. Potser estaria bé un equilibri, entre com era abans, que potser anava massa cap enllà, i com és ara, que potser va massa cap aquí. I això es veu en la música que et proposa la gent. En el fons, la música reflecteix el moment en què vius. Al país, tenim molt nivell, però pel que fa al nivell creatiu i d’idees Anglaterra, per exemple, ens passa la mà per la cara. Surten uns nens anglesos de dinou anyets que fan un pop que flipes. Hi ha una gran tradició, que passa de pares a fills, hi ha botigues d’instruments de segona mà, cada noi té una Fender a casa seva. Estem creixent, molt educadets, però falta la manera de viure.

Quin record tens d’aquells anys inicials, dels assajos de “garatge”, dels inicis dels U-tòpics?

Molt bons. Érem molt joves. I vam estar de sort de trobar Discmedi, que ens publiqués el disc. Allò ens va treure d’Igualada, ens va fer sortir, moure’ns, anar a les ràdios, a la tele, gravar vídeos, fer concerts per tot Catalunya. Va ser una època molt xula...

... l’època del  “rock català”. Què en penses d’aquesta etiqueta?

Musicalment deixa molt a desitjar, però va ser un pas necessari. D’entrada, perquè la gent s’acostumés a fer i escoltar rock en català. Va ser un primer pas i ara hi ha molts grups que ja ho fan en català, amb tota normalitat, i ho fan millor, però és perquè hi va haver aquella etapa.

Hi ha hagut conflictes de llengües...

Penso que has de cantar en la teva llengua, però no per una qüestió patriòtica, sinó perquè si la música serveix per expressar-te, doncs has de poder fer-ho amb la llengua que fas servir dia a dia. Hi ha gent d’aquí que canta en anglès perquè es pensa que triomfarà... Si penses, parles, estimes... en català, doncs canta en català!

Fa tres anys que els U-tòpics han tornat, amb nous projectes, noves idees.

Sí, vam tornar-hi, amb molta il·lusió. Va sorgir de cop i volta, una altra vegada, aquella energia. Vam fer un disc, del qual estem molt contents. Molt diferent del que fèiem als noranta: un altre concepte, una altra manera de pensar. Però és molt difícil moure’l, perquè tots treballem en altres coses. Ens anem trobant, tenim milions de cançons noves, però costa moure-ho.

Com deia la meva padrina: llegir et fa perdre l’escriure?

Jo, com a músic, sempre he sigut dels d’”ara toco, ara no toco”. Quan vaig obrir el bar vaig estar set o vuit anys sense tocar, sense proposar-m’ho. La vida em va portant. Ara fa gairebé un any que no toco, només si ens trobem amb els U-tòpics o amb els Taknata. Ara no estic on fire. Amb el que faig ja em quedo alimentat. Si treballés en un altre lloc, si no respirés música cada dia, potser agafaria la guitarra. Ho necessitaria. Aquesta gana la tinc satisfeta.

El jazz i el blues tenen un lloc important a la programació del Hot Blues. Per què? Hi havia un buit a Igualada?

Hem fet concerts de jazz i blues, però fem de tot, de tots els estils. La principal raó és que m’agradin les propostes. El que passa és que hi ha, actualment, un nivell de jazz al nostre país, que flipes.  I moltes propostes s’han de quedar al calaix, i ens dol l’ànima, perquè llavors sí que només programaríem jazz. Dels quatre dijous del mes mirem que un sigui de jazz i els altres, d’altres estils. Potser sí que pel que fa al pop, com que jo ja tinc una edat, les passo una mica pel garbell, que ja no tinc vint anys. Però també en fem, de pop! Han vingut el Xarim Aresté, el Nico Roig, els Hugkake, els Anímic, els Ix!, els Raydibaum... També fem folk, música experimental... Ens agradaria fer més clàssica, però és més difícil. Mirem de fer de tot, amb el denominador de la qualitat. D’altra banda, sí que feia falta un festival de jazz, com l’estival, impulsat per l’Albert Cirera.

A part dels concerts tens altres projectes pel Hot Blues?

Sí, tenim un estudi de gravació. Ara els Face hi ha gravat un disc, que sona de collons, que ha mesclat el David Batalla. I ara gravarem més coses. D’altra banda, també hi assagen grups. Estem envoltats de música!!!

Com es veu Igualada des de darrere del taulell d’un bar?

Es veu tocada. Abans es veia més alegre. L’economia marca molt. Hem patit una crisi, estem patint una crisi, global, però a Igualada i a l’Anoia encara és més profunda. Els proveïdors que vénen al bar, que es mouen per tot el país, diuen que quan entren a Igualada pensen “òstia, què ha passat aquí!”.  Abans hi havia molta més alegria.

Un bon antídot pot ser la música, la cultura?

Hauria de formar part de les nostres vides. De la mateixa manera que la gent busca oci i lleure per escapar-se, com veure el futbol, també ho haurien de provar en la música i la cultura en general. No deixa de ser oci, però a més t’enriqueix com a persona. La gent hauria de necessitar-ho, de desitjar-ho. Però em temo que cada dia anem més cap a l’inrevés...