Montserrat Costa: "Qui no ens valora és qui no ens coneix"

SANDRA ROMAN

Com sorgeix el projecte d'un nou institut a Montbui?

A principis dels anys 90 va haver-hi un moviment de pares que veien que cada vegada hi havia més nens a Montbui i que havien d'anar a Igualada. Es preguntaven per què Vilanova amb una població semblant tenia institut i ells no. Una de les persones que va liderar el moviment va ser la Lucía Caballero, una gran lluitadora. Ella es va posar en contacte amb l'alcalde Teo Romero i el regidor d'ensenyament, Bernat Moreno i van veure factible presentar la creació d'un nou institut a Montbui. Sembla que no va ser fàcil, ja que Ensenyament deia que al mapa escolar no es contemplava encara, però ells no van deixar d'insistir. I aquí a Montbui, això és cert, quan la població ha tingut clar que necessitava un equipament o servei, l'alcaldia ha donat suport i el poble s'ha mobilitzat. I es van mobilitzar, eh. Fins i tot van arribar a fer manifestacions i una sentada al pont.

I ho van aconseguir...

Sí, al final Ensenyament va proposar una via diferent que era fer una rehabilitació d'antics edificis en comptes de construir-ne un de nou. I llavors es va fer el que es va conèixer com a Pla Montbui. La proposta era que si cada centre acceptava una obra de rehabilitació d'allò que més necessitessin, l'Institut Montbui seria rehabilitar l'antiga Escola Sant Maure amb el greuge de perdre una escola històrica. Hi va ver qui li va agradar i a qui no però amb una actuació de reforma van millorar tres edificis.

Davant d'un projecte de rehabilitació del centre, com inicieu el curs?

Vam entrar el curs 96/97 i encara no s'havia fet cap obra. Així que el primer curs vam conviure dos centres en un: a la planta baixa es trobava l'escola Sant Maure i al primer pis l'INS Montbui. Era un institut que s'havia de construir, de crear i vam començar amb només amb 3 grups de primer d'ESO. No havia res escrit, tot ho vam començar de nou: normes, projecte educatiu, línia pedagògica, ... Cada any entrava un curs nou i anàvem creixent.

Quina va ser l'etapa més dura d'aquest inici?

Cap a l'any 2000 van començar les obres del centre. Aquesta va ser la fase més dura. Va ser terrible perquè uns estàvem en prefabricats al pati i uns altres a una part de l'institut aïllada i sentíem cada dia als obrers com picaven a terra. Soroll, pols... Vam conviure les obres, les classes, els professors, els alumnes i els paletes durant dos anys.

Quin va ser el repte per part del professorat?

Doncs saber com atendre una diversitat tan variada. Teníem els dos extrems d'alumnes; uns alumnes boníssims, intel·lectuals, amb uns pares compromesos amb l'educació i unes capacitats molt bones i que sempre et demanaven més, però alhora també teníem l'altre extrem, un alumnat conductual duríssim, diguem-ne delinqüent. Els havíem d'atendre a tots i sense recursos per fer-ho.

Davant d'aquesta situació tan difícil, com ateníeu el sector de l'alumnat més dur?

Molt va ser gràcies a la col·laboració dels altres alumnes, nosaltres demanàvem la seva complicitat, que ens ajudessin a no fer-los massa cas. A cada aula hi havia alumnes disruptius, que insultaven al professorat i que, fins i tot, ens havien arribat a picar. A més a més, el nostre projecte educatiu era la inclusió. Volíem un ensenyament igualitari i pensàvem que a tot aquest alumnat se l'havia d'acollir i donar oportunitats. Intentàvem captar la seva atenció i feien feines diferents dels altres.

Creus que aquests alumnes han marcat la imatge de l'Institut Montbui?

Sí, això avui dia ha canviat, tot i que depèn d'on es vulgui mirar. Igualada ha marcat sempre un estigma a Montbui i l'Institut de Montbui ja estava estigmatitzat només pel fet de ser d'on és. Curiosament, quan ens venien a visitar gent de Barcelona, d'Igualada i professionals externs deien: "Oh, però això és Montbui? I aquest centre? Però si això sembla una escola privada, quin ordre, quina educació, quins nens, ... És que jo m'havia fet una idea..." Sempre sortia això: "m'havia fet una idea..." Doncs no, Montbui no és el Bronx.

Encara avui sentiu aquest estigma?

Ha canviat. Tenim alumnes que vénen d'escoles concertades a fer després el Batxillerat o d'escoles de primària a fer l'ESO aquí. Nosaltres anem fent enquestes de satisfacció per veure si realment va canviant aquesta tendència. Els primers deu anys hi havia molt aquest estigma i a més les obres també ens van afectar, ja que vam perdre alumnes. Ara, després d'aquests 10 primers anys hem anat augmentant l'alumnat. S'ha de dir que l'alumnat conductual existeix però no només aquí, n'hi han a Igualada i a les escoles concertades, però sempre s'ho ha de carregar qui té la fama. Que l'estigma hi és? Bé, qui el vol conservar, sí. Nosaltres hem tingut avaluadors externs que han passat per altres centres d'Igualada i ens han dit: "Hi ha diferència."

Quina és la diferència?

La diferència està en el fet que nosaltres sempre ens hem compromès amb la innovació. Pel que fa a línia de treball fa més de 10 anys que vam iniciar uns programes per l'alumnat conductual on ells podien sortir unes hores de l'institut per fer un servei a l'ajuntament, l'escola, un forn, un taller, ... Una iniciativa que combina treball i aprenentatge en la qual vam ser pioners. Després, tots els recursos TIC i TAC, som dels centres més avançats en aquest tema. Com ho hem aconseguit? El professorat ha impulsat projectes i segons l'avaluació del departament hem obtingut recursos. De fet, hem fet dos plans estratègics per poder guanyar recursos on hem invertit hores i hores de feina. Ningú ens els ha donat, ens els hem guanyat nosaltres.

Quins eren els objectius d'aquests plans estratègics? A quines dificultats havien de respondre?

Amb els plans estratègics vam buscar una eina perquè poguéssim remodelar l'organització de centre per millorar resultats, la cohesió social i la imatge del centre potenciant el batxillerat. I s'ha de dir que quan nosaltres portem als alumnes a proves externes com les PAU veiem que els resultats són bons. Sempre hem dit que les dificultats s'han de convertir en oportunitats i som molt conscients que nosaltres com a professorat ens hem d'esforçar el doble per aconseguir uns resultats que potser altres amb molt poc esforç ho tenen gràcies al context en què es troben. Per exemple, tu pots fer anglès però tens uns alumnes que la majoria de les seves famílies els hi paguen classes extres i van més reforçats o bé tu pots fer anglès i tenir uns alumnes que no es poden permetre això. En aquest el cas el centre ha brindat serveis gratuïts de reforç.

Sents que s'ha valorat tota aquesta feina?

Sí, hem tingut molta resposta positiva per part del departament, ajuntament, pares, ... Qui no ens valora és qui no ens coneix, actuen o parlen des d'un prejudici.

L'Institut Montbui és dels únics centres de secundària, junt amb l'Escola Pia d'Igualada, que s'han adherit al programa Escola Nova 21, una aliança per a un sistema educatiu avançat.

Sí, ara estem en la fase inicial de sensibilització. Aquesta fase consisteix a canviar el mètode i apostar per un ensenyament per projectes. Ara treballem perquè el professorat conegui aquest nou marc curricular que diu: "Deixa d'ensenyar només coneixements per memorització i ensenya competència." Es volen impulsar els treballs cooperatius, per projectes... Ens conviden constantment a canviar mètode. Nosaltres no hem volgut començar la casa per la teulada i el que estem fent són reunions setmanals per conèixer a fons aquest nou marc curricular i alhora programant per l'any que ve. L'Escola Nova 21 no és cap fórmula, és senzillament una xarxa de centres que estem connectats per intercanvi d'experiències i de mètode. Això no vol dir que l'Institut Montbui treballi només per projectes, ja que tenim tres objectius. D'una banda el currículum dels alumnes, autoaprenent i aprenent competències que treballaran a la vida, d'altra l'orientació educativa i finalment, el mètode. Personalment, he pogut veure com a mesura que fas més partícip a l'alumnat del seu propi aprenentatge, ve més content. Fa 3 anys cap aquí hem anat obrint-nos a una nova formació en què l'alumne s'il·lusioni.

Quina és la vostra posició respecte a la polèmica dels deures?

Som de l'opinió que sí que s'han de posar algunes feines però que els deures que es posin siguin o bé per anticipar coneixements o bé per reforçar-los. Però no pàgines de deures perquè sí per omplir, és a dir, si estàs tractant un tema dir: "Per què no aneu a entrevistar a aquell senyor...?" o fer un vídeo, treballar amb aplicacions pel mòbil, ... Activitats que complementin allò que s'imparteix. Tot i així encara hem de batallar amb algun professorat que diu: "De l'1 al 10". Les transformacions són molt lentes, i recordo com ja volíem canviar això quan treballàvem amb el primer pla estratègic durant el curs 2005/2006.

Un resum d'aquests 20 anys i una mirada cap al futur?

Aquests 20 anys han estat construir, construir un institut que no existia sempre amb una línia de millora. No ha arribat mai l'època de l'estancament, ha tingut etapes i a poc a poc hem anat creant. Tot això amb plans estratègics i uns objectius clars per arribar on volíem. I sobre el futur, sempre n'hi haurà. Has de mirar d'educar pels nous temps, no pels del professor sinó pels de l'alumne, no? Crec que s'ha patit molt aquell professorat que en sap molt però no sap com transmetre-ho. Ara, per sort, es demana cada vegada més didàctica i, és més, que l'alumnat no s'avorreixi, és a dir, sigui el protagonista del seu aprenentatge. Nosaltres apostem per reciclar-nos i formar-nos cada any amb noves metodologies. Els nens ara pugen dins d'un món tecnològic que ha de formar part del seu aprenentatge.