"No estem destinats a que la Conca d’Òdena sigui un clot moral i intel·lectual"

Com, un biòleg català, amb assignatures pendents a la universitat se’n va als Estats Units i a les poques setmanes treballa per un dels centres d’investigació més importants del món?

Sort, potser, casualitat. Vaig aterrar amb un currículum d’una pàgina a la mà, però un contacte, que va fer la meva dona, que ja treballava al CDC, va permetre’m treballar-hi, mig de pràctiques mig de voluntari. Només em pagaven l’assegurança! De fet, estic convençut que del currículum, el que més va convèncer al que encara ara és el meu cap, va ser un curset que havia fet a Barcelona sobre drets humans. És que el que estem fent, no és ni més ni menys que un problema de drets humans.

Per tant no és només una campanya científica, sinó humanitària també.

Sí. Quan l’OMS va declarar la Polio eradicable globalment l’any 1988 es va començar a treballar en diferents focus, sobretot per l’èxit de la campanya d’eradicació a les Amèriques (d’uns anys abans) organitzada per la Organització Pan-Americana de la Salut. Ara, només queden com a focus endèmics el nord de la Índia, el nord de Nigèria, Pakistan i Afganistan. Són països amb molts nens, que són els que s’han de vacunar per trencar les cadenes de transmissió, però són països subdesenvolupats i la foto és bastant dramàtica: nens afectats pel virus que pateixen paràlisi de les extremitats i que s’han d’arrossegar pel carrer. És una campanya per portar justícia social!

Vacunant-los n’hi ha prou?

No ben bé. Tot i que la campanya requereix un esforç tècnic i econòmic molt important –que financen alguns governs, les nacions unides i entitats privades com el Rotary o la fundació Bill Gates – , la principal barrera és la social. Són països amb molts col·lectius religiosos diferents, amb desconfiança entre uns i altres i molts tabús. Es crea el rumor entre les tribus que la vacuna produeix infertilitat cosa que fa que els pares no deixin vacunar els seus fills.

Aquesta és la feina dels metges, infermeres i voluntaris que es desplacen al lloc dels fets...

Sí, i és perillosa, perquè en alguns països hi ha conflictes bèl·lics i s’han de demanar treves. Alguns voluntaris hi han deixat la vida anant a vacunar.

Al laboratori és diferent.

Completament. Ens encarreguem de fer la vigilància epidemiològica i la virològica. El nostre laboratori és pioner en el camp de l’epidemiologia molecular, es tracta de seguir i analitzar la mutació genètica del virus quan es va transmetent. De fet canvia amb cada nou contagi. El control del virus serveix per analitzar els afectes que té sobre les persones, i si realment els símptomes que presenten els afectats són causats per aquest virus o per un altre. Les dues vigilàncies són complementàries.

Però no hi ha res perdut.

I ara! Tot i el cansament, humà i financer hi ha lloc per l’esperança. Queden per vacunar centenars de milers d’infants, però tot i que són llocs complicats, de clima propici per l’expansió del virus, amb molta població infantil i aigües poc netes, en condicions similars s’ha aconseguit com el sud de la Índia o Bangladesh. Científicament sabem que vacunant el virus no troba on transmetre’s i desapareix.

Al món occidental aquesta malaltia ha estat eradicada, fa anys, però apareixen sempre coses noves, sembla que cada vegada siguem més dèbils.

La Polio ha estat endèmicament des de sempre en la humanitat. De fet les mares en transmetien la immunitat als fills. Quan el món occidental avança i es saneja durant el segle XX, paradoxalment el que fa és que els nens no tinguin tanta immunitat natural i provoqui grans epidèmies a Europa i als Estats Units degut a un elevat nombre de població susceptible al virus. És un cercle.

I per això cal investigar. Els científics catalans han deixat bons records del seu pas pels estats units.

Sí. Al meu departament hi havia hagut altres catalans, i van deixar una bona petjada, tant a nivell científic com a nivell humà; ja ho diuen: som treballadors, constants i discrets. De fet, als que hem estudiat una carrera científica o biomèdica, els EEUU són un referent. S’inverteix molt en biomedicina i hi ha les infraestructures i les lleis perquè sigui possible. De totes maneres, el que més em va al·lucinar al entrar al laboratori va ser que el que s’estudiava, es feia per una causa social mundial, des del servei públic dels estats units, i al llarg dels diferents governs, no s’ha qüestionat ni aturat.

Creu que són una societat més oberta?

El que passa és que hi ha molt desconeixement. Ens assemblem per coses com el sufragi universal, més o menys tard, el sistema de drets universals, les lleis, una filosofia occidental, tot i que han tingut etapes fosques com el conflicte racial, però cada país té moments en la seva història dels que no se sent massa orgullós. Per contra, crec que Catalunya i Espanya en poden aprendre, un punt de vitalitat i optimisme és bo. No ens podem deixar portar per la idea que Europa s’envelleix i pels problemes de la immigració. Cal aprofitar el moment i tirar endavant. Ser positiu.

Però també cal ser crític.

La capacitat d’autocrítica americana és molt gran. Es pot veure no només a Hollywood sinó en el seu dia a dia. Aquí a la península, qualssevol mena de crítica s’agafa com un atac personal. Hi ha una revista tipus El Jueves que es diu The Onion, i en diuen de l’alçada d’un campanar, i no passa res.

Ara que la veus des de fora, a la comarca de l’Anoia li cal ser una mica més autocrítica?

Orogràficament Igualada i la conca estan en un clot, i tenim una mentalitat més tancada. L’evolució biològica i humana ens ensenya que tenim capacitat d’ adaptar-nos. Es pot revertir la situació, si volem, podem avançar. No estem destinats a que la Conca sigui un clot moral i intel·lectual, podem fer moltes coses i deixar un bon llegat, sense tenir una mentalitat tan anquilosada. Aquí sembla que només es poden parir grans projectes, però es pot treballar el dia a dia; als Estats Units treballen per les petites coses, les comunitats de veïns, per arreglar una escola, un parc o un jardí. Un de sol pot ser eficient si és positiu: “You can make a difference”.