Patrícia Marimón: "a l'aeroport, quan dèiem que anàvem al Nepal, ni ens miraven les maletes"

                                                                                                                                                                                          Xènia Castillo

El dia 6 de maig te'n vas cap a Katmandú (Nepal) amb ajuda humanitària per als nepalesos afectats després del terratrèmol del 25 d'abril. En quina situació et vas trobar tan bon punt arribar?

Bé, la veritat és que ens esperàvem pitjor situació perquè anàvem preparats, pel que ens havien advertit , que no podríem, segurament, ni acabar d'entregar les coses que portàvem; que portàvem bastant cosa mèdica. Hi anàvem un company infermer i jo mateixa, que sóc traumatòloga: portàvem instrumental, medicació, material de cura… I curiosament ens vam trobar, primer, que érem pocs a l'avió però d'aquests pocs una bona proporció passava per la finestreta on entres sense el visat, és a dir, que et feien el visat al moment, mentre des d'aquí se'ns havia dit que no pots entrar amb un visat de turista. Segon, que no ens van ni revisar, és a dir, vam tenir la sort de sortir dues persones de Barcelona amb 130 quilos que no ens van cobrar i les noies de la companyia de l'aeroport en dir que era per al Nepal van dir: "jo no sé res, jo no he vist res, jo no sé el que pesa" i ens ho van facturar tot, i no ens van ni obrir les maletes! Vull dir que vam entrar i molt bé.

En sortir de l'aeroport vam veure que tota aquella zona estava molt poc afectada per tot el que havíem vist i al barri on està l'orfenat que ens fa de centre, estava molt poc afectat, vull dir que la primera sorpresa va ser: "ostres, ens ho esperàvem tot derruït". Nosaltres anàvem preparats per sobreviure a l'exterior i sense aigua, i sense banys, i sense res durant tots els 30 dies, i ens vam trobar doncs que no. Era sorprenent com trobaves un barri molt sencer i de cop i volta un edifici derruït completament, molt sorprenent.

Què és el que més feia falta quan vau arribar?

Bé, com que ja tenim molts contactes allà estava tot ja molt organitzat, en el sentit  que la gent afectada era bàsicament als afores de Katmandú. Katmandú també, però per barris. Més o menys, tots els ferits ja estaven als hospitals i feia més falta anar cap a les muntanyes a buscar què passava. Els hospitals estaven col·lapsats però s'anava fent. El barri estava sencer malgrat que tothom estava dormint al carrer, quasi tothom dormia i vivia al pati de les escoles. La gent estava horroritzada. Era terrorífic com vivia tothom al carrer, com els primers dies no hi havia cotxes per enlloc... Fins i tot costava reconèixer la ciutat. Llavors ja de seguida ens vam preocupar d'anar a veure on feia falta més ajuda, ells estaven bé, doncs a veure on es podia ajudar i que l'ajuda fos més efectiva. El gran avantatge és que hi va haver moltíssima unió de gent diversa que no es coneixia prèviament: tothom es va posar d'acord molt ràpid. Sorprenentment no va faltar mai menjar, no van faltar mai medicaments, és a dir, ho podies comprar tot allà, que a part és molt més barat.

Llavors, no marxeu d'aquí amb un protocol clar sinó que quan arribes al terreny és quan realment veus com s'ha de gestionar...

Bé, és que tu marxes d'aquí amb una idea, però clar amb una situació així és que no saps… Cada dia canviava. Només arribar vam anar a una expedició que havíem de fer amb un dia i vam trigar-ne dos i les carreteres estaven destruïdes, l'exèrcit amb les seves excavadores anava obrint la carretera i un pic les obria, tornaven a caure per darrere .... Que dius: "vaig però no sé si tornaré i no sé si podré arribar i anem carregats de menjar…" L'exèrcit t'està dient que la gent t'assaltarà per robar-te el menjar del camió, que jo deia: "si ens assalten per robar el menjar, que ens el robin, senyal  que el necessiten". Però bé, una situació una mica insegura. I quan ja ens vam instal·lar, per exemple, un temps ens vam instal·lar a l'hospital ortopèdic, jo recordo que un dia deia: "jo ja no em vull moure d'aquí, jo ja faig de traumatòloga aquí, ja he vist que hi ha molts malalts i molts pendents d'operar, jo ja em quedo aquí", i dos dies després te'n vas a l'altra banda perquè dius: "esclar que ajuda ser aquí, però allà fa molta més falta". Sempre he fet la broma  que jo no sóc metge, jo sóc traumatòloga i, en canvi, acabes fent de metge, de pediatra… I així constantment, no pots dir que no, t'has d'anar adaptant a la necessitat que hi ha.

I les autoritats i les institucions d'allà feien bona feina?

Això és molt difícil de jutjar i més quan tu només tens un únic punt de vista i estas centrat a la feina, perquè aixeques el cap i hi ha tantes coses a fer que t'has de limitar i posar-te una mica el tapa-ulls per no veure la resta, perquè sinó ets incapaç. El que passa és que cada dia pensaves, que faries tal cosa i després te'n sortia una altra... No pots planificar massa. A més et trobes amb diferències en les maneres de treballar, per exemple, l'hospital ortopèdic, on nosaltres treballàvem, és genuïnament nepalès, llavors la manera d'encarar determinades patologies és diferent que la nostra però és que allà estan fent meravelles obrint la caixa de les eines i dient: "a veure què em queda i a veure com m'organitzo perquè allò em sigui útil per a tota aquesta gent". L'instrumental que tenen és molt casolà, molt diferent, són sistemes que havíem utilitzat nosaltres fa 30 anys... Però clar, quan tu estàs a quiròfan, tu tens el teu costum i portes tants anys operant i fent les coses d'una manera doncs no t'és senzill, a part  que allà, jo vulguis o no m'hi trobo molt amb el handicap  que sóc una dona i ells són homes i, tot i que ara està canviant moltíssim, allà encara els homes són els metges i les dones les infermeres i la parella que hi anàvem el noi era l'infermer i la dona era la metge i això ja els provocava un creuament de cables i els  costava… (riu). És molt diferent, t'ho has de plantejar d’una altra manera.

Suposo que durant un mes són moltes les coses que s'han de fer. Explica'ns una mica com organitzeu aquestes tasques.

La veritat és que ho vam barrejar tot molt. El primer de tot és comprar menjar i el següent ja és anar a fer de metge, llavors del menjar procuraves que se'n cuidessin altres però de vegades no tenies més remei que anar-hi tu a contactar, perquè tampoc era fàcil, havies d'anar trobant on et fessin un preu raonable, que no se’ls  hagués acabat, perquè clar, anem a quantitats, i barallar-te a veure amb quins vehicles et portaran, qui es jugarà la vida per la carretera per portar-te cap allà, qui realment ha contactat amb la gent d'origen… Llavors anàvem fent sortides, però clar, significa molta feina prèvia, significa reunions al vespre per coordinar-te, també al vespre a córrer per anar a les botigues a veure on podràs comprar les coses, com contactes amb els transportistes que et portaran, que això era el més difícil… També revisar el que et quedava de medicació, el que havies gastat i el que no, el que necessitaves, a veure qui havia parlat amb la gent per saber què podien necessitar i què no, per tenir una mica de tot… Això era molta feina. Sí que durant el dia més o menys anàvem a l’hospital.

I com us ho fèieu per desplaçar-vos fins a les diferents zones on anàveu a donar ajuda?

Ens vam moure molt a base de taxis —que al principi no funcionaven però després van anar funcionant—, perquè dominar els autobusos allà és molt difícil, primer, perquè jo no  sé de llegir el nepalès, a part, tu no tens un autobús que digui com l'Hispano Igualadina: 'Barcelona-Igualada', ho has de saber i ho van cridant. Normalment van amb furgonetes petites i hi ha un noi jove que penja de la porta —perquè la porta no existeix, és una barra— i que va cridant cap a on va, però si tu no saps si allò és en el camí que tu busques és complicat… Després la nostra ONG, Petit Món, ja treballa allà i té contactes de gent que porta camions i tal, al final sempre t'acabes espavilant.

I no t'han dit mai que ets una mica valenta per fer això?

No, no. Per què m’ho han de dir? Jo tinc l'obligació, n'estic convençuda, jo he anat allà perquè tinc l'obligació d'anar allà, jo he tingut la sort de conèixer el país i estar molt implicada amb ell, els nostres fills són del Nepal, al marge d'això, ja portàvem molts anys anat al Nepal i és un país en el qual tenim doncs una part de la nostra família, ara ja sí, i on tenim moltíssims amics. Jo estava molt més neguitosa aquí quan va passar el terratrèmol, no sabia on amagar-me ni on posar-me i dius: "esclar que vaig anar amb por, clar que sí". Però no sé, hi ha alguna cosa que et diu: "has de fer això" i no em preguntis per què i ho has de fer i punt. Que et planteges en algun moment que et pot passar alguna cosa… home, per les carreteres i tant que m’ho plantejava, però dius: "el que hagi de ser, serà" però jo no he vingut aquí a fer el turista jo he vingut aquí a intentar ajudar. Hi ha molta gent que ha confiat en mi i que m'ha donat diners per ajudar directament, perquè la gent està farta  que les peles es quedin pel camí o amb gent que no les utilitza i, per tant, jo no vinc aquí ni per fer de turista ni per quedar-me asseguda, he vingut per intentar que tot això realment serveixi. I no t'ho planteges, de veritat que no t'ho planteges… Jo penso que és la sort que hem tingut alguns de conèixer certes parts del món i per alguna cosa deu ser, i per això tenim l'obligació, un vincle.