TORNAR
PUBLICITAT

Sílvia Soler: “Cada novel·la que escric ha de ser un repte per a mi”

Parlem amb la periodista i escriptora, autora del llibre Els vells amics

cultura
Divendres, 21 abril 2017. 03:00. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull

L’amistat, la vocació artística i el pas del temps. Aquests són els temes principals d’Els vells amics (Columna, 2017), l’últim llibre de Sílvia Soler. Els protagonistes, un grup de cinc amics estudiants de Belles Arts, fan un viatge a París que els marcarà tota la vida. Amb aquesta història, l’autora s’endinsa - com ja ha fet en d’altres ocasions - en l’univers de les relacions interpersonals i narra l’evolució d’una “amistat que dura al llarg de tots els temps”. Parlem amb Soler d’aquesta novel·la -acabada d’arribar a les llibreries- i també de la seva trajectòria com a escriptora, que ja acumula uns quants èxits editorials.

 

 

SUSANNA PUIGGRÒS

 

PERFIL

Sílvia Soler (Figures, 1961) és periodista i escriptora. Va començar la seva carrera treballant a Catalunya Ràdio, tot i que sempre havia tingut clar que la seva veritable vocació era l’escriptura. L’any 1983 publica el seu primer llibre - una història sobre Televisió de Catalunya - Àngel Casas Show: anecdotari secret. La seva popularitat com a escriptora arriba el 2005 amb 39+1: L’edat en què una dona sap que l’home de la seva vida és ella mateixa. L’any 2008 va guanyar el premi Prudenci Bertrana, amb la novel·la Petons de Diumenge. Cinc anys més tard, va guanyar el Ramon Llull, amb l’Estiu que comença. Enguany ha publicat Els vells amics, una novel·la sobre la vocació artística, l’amistat i el pas del temps. Entre les seves obres també destaquen Un any i mig o Una família fora de sèrie. Soler col·labora habitualment en programes de ràdio i televisió i és columnista del Diari Ara. La seva obra s’ha traduït a múltiples idiomes com el castellà, l’anglès, l’italià, el francès i el portuguès.

 

 

Com t’inicies en l’escriptura?

Des de sempre he volgut escriure novel·les. Vaig estudiar Periodisme i vaig treballar de periodista durant vint anys. Durant tot aquest temps escrivia molt esporàdicament i les novel·les eren el meu hobby. Però un dia vaig deixar la feina a Catalunya Ràdio per dedicar-me plenament a escriure.

No devia ser fàcil.

Per a mi escriure és una necessitat. Però va arribar un moment que escrivia robant temps de tot: dels meus fills, de la feina... Després de molt d’esforç, sortia la novel·la i jo no podia fer-ne promoció. Se’n parlava dos mesos i el procés acabava aquí. No era proporcional el temps que hi dedicava amb la recompensa que acabava obtenint. Aquí va ser quan vaig dir: “o m’hi poso del tot o ho mantinc com a hobby”. Aleshores vaig publicar 39+1, una novel·la amb to de comèdia que va tenir un èxit inesperat. A partir de llavors, vaig començar a ser una mica coneguda i vaig decidir provar sort dedicant-me a l’escriptura.

S’ha de ser molt disciplinat per dedicar-se a escriure?

Sí, perquè no tens un cap i treballant a casa et pots distreure amb mil coses. Però a mi no m’ha costat. Jo m’assec cada dia davant de l’ordinador i intento que surti alguna cosa. Normalment acaba sortint.

Després de guanyar el Premi Ramon Llull amb L’estiu que comença (Planeta, 2013) és quan obtens més projecció mediàtica.

Sí, anteriorment havia guanyat el Prudenci Bertrana amb la novel·la Petons de diumenge. Però el Ramon Llull va ser molt important perquè, a banda de la dotació econòmica del premi, també em van traduir la novel·la al castellà, al francès i a l’italià. Em va donar una empenta brutal.

El títol del teu últim llibre ja deixa entreveure el pes que tindrà l’amistat en la novel·la. Quin tipus d’amistat has volgut descriure?

La meva idea abans d’escriure la novel·la era que el tema fos la gent amb una vocació artística clara i fins a quin punt cal defensar-la. Per això els protagonistes són cinc amics que es coneixen quan comencen la carrera de Belles Arts i volen ser pintors. Al final aquesta amistat va agafar protagonisme i estic d’acord que acaba sent un novel·la sobre l’amistat i el pas del temps. M’interessava parlar de l’amistat de llarga durada o llarg recorregut que és substancialment diferent de les altres. Les amistats que tenim solen ser circumstancials. No ho dic amb to pejoratiu, però acostumem a fer-nos amics de persones amb les quals tenim un interès comú: un company de feina, d’universitat... L’única amistat que dura al llarg de tots els temps – si és que dura – és la que té les arrels en la infància o en la joventut perquè” passa per moltes etapes i té unes característiques especials.

En aquesta obra t’endinses al món de la pintura. És un àmbit que dominaves o has hagut de fer molta recerca abans d’escriure?

No el dominava gens, però és un món que sempre m’ha atret perquè els meus pares tenien molts amics pintors i a casa seva hi havia molta pintura. Aquesta novel·la hagués funcionat igual amb cinc joves que volguessin ser actors, escriptors o músics. Però em venia de gust saber més coses del món de l’art. He hagut de documentar-me i a l’hora d’escriure he intentat evitar cometre l’error de lluir la documentació. No volia que el llibre es convertís en un tractat d’art perquè no es tracta d’això. L’art és un teló de fons a Els vells amics.

Sorprèn la teva capacitat per descriure els personatges a cada moment. Com t’inspires a l’hora de crear-los?

És difícil d’explicar perquè ni jo mateixa ho sé. El que sí que sé és que abans de posar-me a escriure intento conèixer molt bé els personatges perquè quan escric no acostumo a tenir un guió excessivament tancat i, per tant, m’he de recolzar en algun lloc. Els personatges m’ajuden a saber per on pot anar la història. Intento tenir-los molt clars abans de començar. En aquest cas em va ajudar molt saber l’actitud que tenien i fins on estaven disposats a defensar la seva vocació artística. Això té a veure amb la infància, l’entorn, els avis... I a partir d’aquí vaig anar pensant com serien tots ells.

Els personatges de l’Ada i en Mateu comparteixen que un dels seus progenitors pateix alcoholisme.

Sí, els dos personatge ho viuen de forma gairebé contraposada. L’Ada fa servir l’art com a via d’escapament de la infància desgraciada per l’alcoholisme de la seva mare i, en realitat, la seva vocació artística es pot posar en dubte perquè el que realment li interessa és el glamur que envolta l’art. Per contra, en Mateu – un veritable artista –remena dins la seva pròpia frustració i dins dels seus propis traumes per treure’n material creatiu.

Creus que aquest grup d’amics estava predestinat a trobar-se?

No, perquè en el naixement de l’amistat hi intervé molt l’atzar. Quan encara no es coneixen sorgeix l’oportunitat de fer un viatge a París i un d’ells penja un cartell en un suro que diu: “Tinc cotxe i vull anar a París, qui s’apunta?”. Així és com es fan amics. “

El tipus d’amistat que descrius a la teva darrera novel·la s’assembla a la que tenien els protagonistes de l’obra L’estiu que comença?

És veritat que L’Estiu que comença també plasma una amistat que dura per a tota la vida. A Els vells amics l’origen de l’amistat és atzarós, en canvi, a L’estiu que comença els protagonistes neixen en un entorn que tot fa pensar que seran amics. El que descric a Els vells amics és una amistat col·lectiva. La manera com està estructurada la novel·la vol reforçar més aquesta idea. Els primers capítols expliquen l’amistat entre dos dels amics. Si sumem totes aquestes relacions bilaterals com un puzle acabem veient el retrat de tot el grup.

La novel·la reflecteix els alts i baixos de la vida dels protagonistes. 

Sí. Els anys de la crisi econòmica hi tenen un paper important, perquè afecten molt directament la gent que s’ha de guanyar la vida com a artista. En aquells anys, el món de l’art va patir un daltabaix perquè el primer que deixa de comprar la gent quan hi ha crisi és art.

A Un any i mig (Columna, 2015) desgranes les relacions familiars entre pares i fills. Aquest és un altre dels teus grans temes.

A mi la família no m’interessa per res en concret, sinó perquè quan escric del que m’interessa parlar és de les relacions entre persones, dels sentiments, de l’amor, la mort, el pas del temps... La família em permet parlar de tot això. Crec que la família és com una reducció del món: el lloc que hi ocupes és el lloc que ocupes en el teu món. Em sembla natural que tractant els temes que tracto la família sigui un tema recurrent, no és una cosa buscada. Els amics acaben sent com una segona família per als protagonistes de Els vells amics.

Hi ha algun tret que t’agrada que tinguin les teves novel·les?

Cada novel·la que escric ha de ser un repte per a mi. Sóc conscient que moltes vegades des de fora pot semblar que totes les novel·les que faig són semblants o que no canvio d’època. Però per a mi sempre hi ha un repte, com per exemple, l’estructura o l’estil.

Quina rebuda esperes que tingui Els vells amics entre el públic?

Espero que sigui molt bona. Sóc optimista perquè una setmana després de sortir ja estava dins de les llistes dels llibres més venuts d’algunes llibreries. A més, la novel·la està a punt de la tercera edició. Em passa una cosa molt bona que és que hi ha gent que ja fa molts anys que em llegeix i, per tant, ja ha decidit – cosa que jo també faig amb d’altres autors – que en principi els agradarà el que escrigui i que ja l’estaven esperant. Un any i mig va ser la primera novel·la sense premi al darrere, però al final va anar bé i ara estic una mica més tranquil·la encara que sempre hi ha un neguit. Bàsicament, per responsabilitat i perquè l’editorial ha fet una aposta molt forta.

A Els vells amics hi ha algun aspecte que hagis volgut millorar després de rellegir-te les altres novel·les?

No em rellegeixo gaire perquè com que faig clubs de lectura a les biblioteques i parlo de les novel·les antigues ja les vaig refrescant. Després d’escriure l’Estiu que comença em vaig passar dos anys sentint als lectors dient “com he plorat amb aquesta novel·la”. Està bé que un llibre t’emocioni, però vaig acabar pensant que al següent no hi havia d’haver ni malalties ni morts, perquè vaig tenir la sensació que m’havia passat de rosca amb el drama. Per això vaig enfocar Un any i mig de manera completament diferent.

París és una ciutat que és recurrent a les teves obres.

Hi tinc una relació especial perquè és una ciutat que m’agrada molt i on he tornat diverses vegades. Per a la meva generació París tenia molt pes i era una ciutat molt mitificada, molt més que ara. Ara la gent jove mira més Nova York o Londres. Per a nosaltres  París era la gran capital europea que teníem més a prop. A més, és una grandiosa ciutat per la seva arquitectura, per la seva història, la literatura, la pintura... Tot venia de París a la nostra època. Me la conec mínimament i em venia de  gust parlar-ne. Si tocava el tema de l’art, París havia de sortir.

L’amistat dura per a tota la vida?

En el meu cas som un grup d’amics que ens vam conèixer quan érem petits al lloc d’estiueig i es van donar unes circumstàncies que han fet que encara siguem amics i que els nostres fills també siguin amics. Això és molt xulo. Pensava que això era bastant normal, però amb els anys m’he adonat que no ho era tant i que hi ha molta gent de la meva edat que conserva un amic o amiga de l’adolescència però no un grup d’amics. Per això ho visc com un privilegi.

 


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic