"Es tardava un any i mig a adobar la pell"

El nostre Museu ha fet 60 anys. Com en recorda els primers passos?

No els he vist tots, jo. Fins el 1958 jo no m’hi vaig poder implicar, perquè estava al Químic de Sarrià i després a Alemanya. Era molt interessant quan vam començar. Normalment, cada setmana, els blanquers igualadins anàvem a Barcelona els dimarts, mentre que eren els marxants i negociants de les empreses químiques els que venien a Igualada els dimecres o els dijous. Aquests dies, després d’acabar de fer tractes, alguns al vespre ens demanaven veure el museu i ens instruïen sobre com havíem de posar les peces.

» Llavors el Museu era al Garcia Fossas. Fa no gaire, va venir una gent de Vic. Una de les dones que va venir recordava que el seu pare era un d’aquests homes que visitava les adoberies i ens ajudava a col·locar les coses al Museu.

Molt altruistes.

Ho fèiem perquè els compréssim els productes. Recordo bé com discutien entre ells sobre com calia posar les peces. Estava molt bé. Tothom s’implicava. Un dels conserges de l’Escola Garcia Fossas fins i tot venia els diumenges a ajudar-nos i atendre la gent que venia.

No descansava mai?

No. Quan vam traslladar el Museu a Cal Granotes li vam fer un homenatge. Però el 1954 encara eren indústries. Fins que no van plegar a Cal Boyer i l’Ajuntament ens va proposar utilitzar aquell espai i el de Cal Granotes. És perfecte, perquè a Cal Granotes es pot veure amb els clots que hi ha a baix com es treballava la pell abans de l’arribada de l’electricitat.

Abans es feia el procés a partir dels clots? Fins el segle XX?

Exacte. Quan vénen adobers d’altres llocs ho troben molt curiós. Quan vam inaugurar Cal Granotes vaig acompanyar al senyor Vaqués a veure a la part inferior, als clots. Em vaig adonar que plorava. Li vaig preguntar què li passava i em va dir “és un monument als nostres avantpassats”. I és que les passaven negres! Podien tardar a adobar una pell cosa d’un any i mig. Havien de deixar la pell als clots i anar a fer escorça als pins. De fet hi havia tres oficis diferenciats: el blanquer, que feia la feina de rentar la pell; l’adober, que estava als baixos de les cases i l’assaonador, que treballava als porxos.

Com veu l’actual feina dels adobers? Quin consell els dóna?

Es fa molt estrany. Ara que ningú té feina, els adobers en tenim molta, som gent rara. Abans era un any i mig per fer la feina... i ara és en a penes un mes. També ha canviat el producte. Abans tots fèiem sola i érem molts més. Ara, de les 29 firmes adoberes que queden a Igualada, només un fa sola de sabata. Els adobers tenim més treballadors ara que quan érem 50. La filosofia de treballar no ha canviat: abans ens quedàvem els dies de festa a treballar i en això les coses no han canviat. És una feina molt sacrificada i patrons i treballadors hem de posar-nos-hi també el cap de setmana.

Com era treballar en una adoberia fa un segle?

Abans s’havien d’arrossegar les pells, s’embrutaven, era molt dura. Calia fer arribar les pells d’Àfrica o l’Àsia. I del port de Barcelona venia aquí en carro. Era cuir molt sec. Aquesta manera de fer va canviar només amb l’electricitat. La meva família ho ha viscut tot, va començar el negoci el meu besavi, el va tenir l’avi i el pare. I després de jo, que m’he jubilat, hi treballa el meu fill.

Quan es va plantejar el pla urbanístic del 2009, es veien continuant al Rec?

Jo ho veia negre. No només tenim la fàbrica aquí, també l’habitatge. Allò es va parar. No sé com seguirem, però, a partir d’ara. Parlen de traslladar-ho a Jorba i preferiríem que no es toqués. La meva senyora i jo vivim aquí al Rec, però quan ja no hi siguem...

Bona part de la seva vessant pública ha estat parlar de la història del Rec, de la gènesi d’Igualada, com el cas del Molí de l’Abadia.

Un edifici molt antic. Fins el segle XII, els igualadins havien d’anar a cercar les hortalisses a La Pobla o Capellades. Amb la creació del Rec van aparèixer el Molí de l’Abadia on es podia fer pa. I els blanquers es van anar posant arran de Rec. Les altres feines, adobers i assaonadors, es feien a dins la vila.

El món dels adobers ha deixat de ser artesanal i ara s’ha fusionat amb la tecnologia i el coneixement. Què n’opina de la nova escola?

Fabulosa. La meva filla no opina el mateix (riu), és professora i abans podia anar a treballar caminant i ara hi ha d’anar en cotxe. L’edifici és fantàstic, amb llum solar tot el dia. L’obra és esplèndida, els estudiants estaran còmodes. És extraordinari i sabem que ha costat molts diners. És un gran esforç, però vindrà molta gent de fora. Ara vejam què farem a l’edifici vell.

Abans hi feien els discursos els Reis d’Orient i un any en concret un Rei Negre que vostè coneix molt bé.

És veritat. Va ser l’any 1987. Al capdamunt d’aquelles escales vaig fer la prèdica. M’ho van dir pocs dies abans i es va haver de preparar un discurs. És una feina molt maca i quan veus tanta gent per veure el discurs... A pocs llocs se celebra amb més èmfasi.

Com veu gualada i l’Anoia davant la crisi?

Bé, el tèxtil ha decaigut. Els blanquers encara tenim força i apareixen noves indústries. Però és preocupant que hi hagi moltes poblacions on no hi ha cap fàbrica, cap estructura econòmica. A vegades penso que la única explicació que hi ha a que tanta gent sobrevisqui sense feina és que hi ha un volum important d’economia submergida. S’han de fer ulls grossos a vegades.

Anirà a votar el 9-N?

Vaig néixer els anys de la República, vaig créixer durant el franquisme i he viscut l’etapa de la democràcia. El meu pare, que era de dretes i s’havia amagat durant la guerra, també era liberal i es lamentava que no viuria prou per veure Franco fora. No ho va veure. M’agradaria una Catalunya independent? Estaria bé, però també penso que els blanquers depenem molt de vendre a l’estat i allà potser s’enfadaran. És la dificultat que hi veig.

Magí Puig somriu. Ara, retirat de la vida empresarial, ens acompanya cap al seu pati, on hi té un hort, corrals i una petita piscina. “Hi tinc peixos vermells, hi vaig posar un mascle per a quinze femelles, però fa dos anys que no crien. Deu ser pel fred” explica. Fa 30 anys també que té gallines, entre elles unes quantes que provenen del Japó. Algunes són negres i altres blanques, però Magí Puig comenta que “per dins, totes tenen la carn ben negra. La meva mare es pensava que si es bullia la carn, seria blanca, però no hi havia manera”. A les seves gallines, que cuida amb tanta dedicació, les anomena d’una manera especial: “com que la meva senyora és de Cal Perico, els hi dic les ‘periques’”.