Dimecres, 21/12/2011
385 lectures

Nostàlgies i Els Setze Jutges

En acabar i començar l'any solem fer nous propòsits més enllà dels tòpics de començar a estudiar anglès de manera reincident o de seguir aquella dieta que, per cert, ja hauran tornat a desautoritzar des del nostre últim intent. La cruïlla de l'any també és un moment per recordar aniversaris rodons que s'escauen amb l'any novell; o simplement per seleccionar els fets triomfants o els luctuosos de l'any que s'escola. A Igualada, sense anar gaire lluny, aquests dies m'han frapat els traspassos de persones significatives, des de la mort del doctor Marc Riera, que ha comptat amb un ressò ciutadà important, fins a la del professor de l'EEI, Pere Marí, una persona a qui caldrà tornar per valorar-ne l'aportació ciutadana; a més d'aquests dos conciutadans, em deixareu que recordi, des d'una altra òptica, la desaparició recent del cantant Enric Barbat, un membre d'Els Setze Jutges.

Ara fa cinquanta anys de la creació d'aquest fenomen singular. Els Setze Jutges són el tret de sortida de moltes coses del nostre món; de fet, per a molts de nosaltres va suposar l'inici en la catalanitat: setze cantants que gairebé no ho eren es van dedicar a cantar en català, sovint emmirallats en la cançó francesa, sobretot en l'obra de Georges Brassens. El resultat va ser esplèndid: Quico Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet són les figures estel•lars als qui hem d'agrair tantes coses. Entre els jutges hi havia altres cantants, potser no tan rutilants com els esmentats, però molt eficaços, bons artistes que van alimentar la nova cançó i van fer un bon servei a la cultura catalana. D'aquí la importància d'Enric Barbat, autor de cançons senzilles i entranyables, i d'altres cantants que ens han ajudat a recuperar la catalanitat o a descobrir-la, com jutges menys coneguts: Delfí Abella, Miquel Porter, Mariona Rebull o Josep M. Espinàs.

Doncs, ja ho veieu, el 1961 apareixien Els Setze Jutges en una Catalunya en ple franquisme, on continuaven acudint milers i milers de persones d'arreu de l'Estat espanyol, sobretot del sud, persones desplaçades als suburbis de les ciutats industrials, els 'altres catalans' de Francesc Candel; immigrants que no sabien on havien anat a parar, que van fer funcionar les fàbriques i es van incorporar a les classes subalternes de la cançó de Raimon, en un país que maldava per trobar la identitat.

Els jutges cantaires van fer molt per tots nosaltres, entre els quals els altres catalans que no van tenir fàcil la integració, perquè el poder espanyol no ho volia i ho impedia perquè aquest país no comptava, de fet el nostre país només començava a cantar i amb les cançons il·luminava el camí. Això era el 1961, un any de bona collita, amb Òmnium Cultural al mateix sac; ara som a les portes de l'any 2012, en farà més de cinquanta. Amb nostàlgia.

Altres articles de Francesc Ricart

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.