De tant en tant, per qüestions laborals em toca anar al Parlament a seguir alguna de les comissions que allí s’hi convoquen. Últimament, acudeixo a les de Cultura i avui us vull parlar de l’última, convocada la setmana passada, perquè el conseller Joan Manuel Tresserras expliqués què ha passat amb el Centre d’Art Santa Mònica. Amb les noves tecnologies, ara es poden seguir aquests actes des de la sala de premsa de la cambra, teclejant un ordinador i mirant una pantalla de televisió. Però jo –digueu-me antiga- prefereixo estar a la mateixa sala, prenent notes amb un punta fina negre i subratllant com en els vells temps les frases més cridaneres de les que pronuncien els diputats i les diputades. I provant de no perdre detall de les faccions d’algunes cares o dels comentaris en veu baixa, però alta, que pronuncien els representants del poble de Catalunya davant de determinades asseveracions.

Sento especial predilecció per la sala 1, potser perquè fa molts anys hi vaig passar moltes estones, quan estava a la secció de política del mitjà de comunicació pel qual treballo, però l’altre dia, en aquest espai hi feia molt fred. A més, plovia a fora, el jorn era rúfol i la sensació era més aviat desagradable. Suposo que amb la crisi, Ernest Benach prefereix posar només la calefacció del seu cotxe, perquè en aquell lloc l’estufa estava apagada des de feia hores. Però em va cridar fortament l’atenció que a pesar del clima gèlid de l’estança, ses senyories no van parar de beure en les més de dues hores que va durar la compareixença de Tresserras. Una ampolla d’aigua darrera l’altra. Fins al punt que en un moment donat van haver d’entrar treballadors de la casa per reposar-ne de noves. En fi, suposo que la retòrica dels uns i dels altres ja ho té això. O potser havien esmorzat salat. Vés a saber.

L’altra cosa que vaig estar pensant mentre anava apuntant, amb la mà cada vegada més exhausta, és que en aquell reducte hi havia unes quantes persones que tenien alguna cosa a veure amb Igualada. Ho sento, aquest és un altre defecte. Sempre acabo fent “links” amb aquesta ciutat. Anem, doncs, a pams. El conseller de Cultura viu des de temps immemorials amb una dona, criada a Rubí, però filla de dos igualadins i amb tiets que viuen a la capital de l’Anoia. La Marina Llansana, d’Esquerra Republicana, era una de les diputades presents i no cal recordar quines són les seves arrels. I, al fons de l’aula, hi havia Antonio Robles Almeida, de Ciudadanos, que havia impartit classes a l’Institut Pere Vives Vich. Justament, per poder escriure millor aquest text, he rebuscat en una vella carpeta i he trobat que l’esmentat senyor va ser professor de filosofia a la ciutat el curs 1983-1984, compartint departament amb Alberto Revenga, Jaume Riba i José Miguel Arellano. Quedi dit.