Dimecres, 16/3/2016
2515 lectures

Esclats de violència a l'escola

En aquest pati de veïnes on vivim, a vegades apareix un vell fantasma tocant a la porta de la memòria. Quan l’obres, un  torrent d’imatges s’escola dins del cervell, imparable.

D’un comentari banal, acabes deduint que l’alcalde del PP d’un petit poble de l’Aragó és don José María, aquell mestre, entre cometes, que mort ja el dictador, et va fer classes d’història en una escola pública d’Igualada, tot i que molts dies els aprofitava per fer marqueteria a classe, enfurismant-se si els alumnes xerràvem més del compte, mentre ell, serrava i polia petits mobles per al pis que estava a punt d’inaugurar, una vegada s’hagués casat amb doña Elvira, també senyoreta del centre.

El recordo constantment nerviós, enfadat, de mans blanques i amb marcades venes, fumant. Tampoc oblidaré per temps que passi una acció més que violenta un migdia, al menjador del centre, deixant un dels alumnes amb la cara marcada, perquè una acció que va dur a terme no li va agradar en absolut. Aquell espai, que veig com un lloc immens i ple de brogit, va quedar electritzat i en una pau de cementiri.  

Ara, em diuen que al seu poble, a l’estiu, hi ha cues de cotxes i gent per poder participar a la Festa Major, una de les més lluïdes i viscudes de la comarca.

El problema dels espectres és que van de la mà d’altres visions. I d’una bufetada donada com cal, el pensament et porta a una altra fava que va fer-nos emmudir i que va propugnar un altre professor, don Francisco,  a un company, quan devíem cursar setè de bàsica.

Aquest era un home, sempre amb ulleres de sol (amb els anys he arribat a pensar que potser tenia algun problema a la vista), de Valladolid i que ensenyava llengua castellana, paradoxalment, parc en paraules.

Més xerraire era don Roberto, que provava de fer-nos endinsar pels viaranys de l’idioma de Shakespeare, no aconseguint-ho sempre. Llavors, amb destresa, encongia un dels dits, on portava un anell dels massissos, i cloc, el clavava al mig de la closca. Alguns, quatre dècades més tard, encara ensopeguem amb la gramàtica anglesa.   

 

 

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.