Dimecres, 3/12/2008
388 lectures

Evolució

Mandrejava dissabte al migdia al llit –un plaer inconfessable- i feia càbales sobre les compres que havíem de fer a la tarda en un gran centre comercial. Tenir dues filles en ple procés de creixement no entén ni de crisi ni d’estalvi, tot i que provem d’ajustar-nos sempre a les llistes que preparem abans d’anar a un d’aquests llocs a la recerca d’un nou anorac o de dos pantalons de xandall. I de sobte, com que el pensament és lliure i indomable, vaig quedar aturada en les botigues de la meva pàtria (la infantesa, manllevant els mots del poeta alemany Rilke) concloent que ja només resten a la meva memòria i que les meves nenes d’elles només en coneixeran el que jo els en pugui explicar a mode de batalleta.

Sense gairebé ni proposar-m’ho vaig tornar a caminar per entre la roba esportiva de cal Sallés, que feia una bona olor a pell, suposo que per l’apartat que allí hi tenien de material de caça, i vaig rememorar els calaixets que hi havia a la ferreteria del Roser o les capses sorpresa que podia despenjar qualsevol de les dependentes de cal Franquesa de darrera el mostrador. Un lloc, per cert, ocupat durant molt de temps per una iaia molt velleta de monyo blanquinós.

També vaig aturar-me a una fusteria del Passeig de les Cabres on l’Isidro feia uns mobles a mida que riu-te’n de qualsevol dels d’Ikea d’avui i a l’hort dels Vivers Palau, al Rec, on la mare, una o dues vegades a l’any, aprofitava per adquirir les noves plantes de la galeria.

Però si hi ha un establiment que, i ara me n’adono, ha deixat més petja en mi és el de cales Domènech, un cau de teles de roba, amb escales i graons, que aprofitaven l’estructura de l’antiga muralla d’Igualada, just davant d’un dels laterals de Santa Maria. En aquest 2008, un d’aquests inspectors xitxarel•los de la Generalitat que volten pel país a la recerca d’irregularitats no hi hagués estat més d’un segon sense demanar-ne la clausura.

I tanmateix, tot i que mai m’ha agradat cosir ni la moda, és en aquest establiment on hi vaig dedicar més estona dissabte. La culpa la van tenir, una vegada més, les mestresses, que suposo, avui ja no són entre nosaltres. Dues dones, crec que solteres, de pell translúcida i venes blaves damunt les mans, que repassaven a mitja veu i amb un tros de bolígraf, normalment vermell, moltes vegades, incansables, els comptes per les peces adquirides. I quan acabaven no acabaven, perquè tornaven a demanar a la clienta si li faltava alguna cosa. I la meva mare contestava que no, mentre ens tibava a la meva germana i a mi del braç, perquè aquella tarda no acabaríem els deures de l’escola.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.