Dimarts, 11/10/2016
1849 lectures

Gaziel i els Godó d'Igualada

Els periodistes tendim a mirar-nos el melic i a dir penjaments del nostre ofici. Ara, amb les noves tecnologies capgirant-ho tot, i fa cent anys, amb les redaccions colgades de papers i cobertes de fum de cigar. A molts, però, ens costaria guanyar-nos el sou amb una altra professió que no fos aquesta: la d’explicar fets que vivim en primera línia per deixar-ne testimoni als qui no els poden viure de la mateixa manera. Tan senzill i tan complicat.

Des que vaig descobrir Josep Pla fa unes quantes dècades, m’agrada capbussar-me pel mar de lletres que ens han transmès altres cronistes, especialment catalans i de començaments del segle XX. He xalat amb “Seixanta anys d’anar pel món”, d’Eugeni Xammar; he estimat Irene Polo quan escriu que Buster Keaton té una “cara d’estaquirot que us arriba al cor” o quan va a la cacera de Francesc Cambó per descobrir que “està molt eixerit”.  Obro la boca cada vegada que Josep Maria de Sagarra fa un castell de focs artificials amb quatre mots, comentant un sopar amb el comte de Keyserling o dissertant sobre moltons, ovelles i marrans. Per no oblidar, Josep Maria Planes i les seves descripcions de l’atmosfera de l’Edèn Concert o del Ritz.

Ara, l’editora Eugènia Broggi, una dona amb molt bon olfacte, acaba de reeditar “Història de La Vanguardia” de Gaziel (Agustí Calvet) a l’Altra Editorial, amb pròleg d’Antonio Baños. I jo m’hi he llençat de cap per descobrir què en pensava el de Sant Feliu de Guíxols del diari on en va ser director i on va “bregar” vint anys seguits amb Ramon Godó.

Dels germans Carles i Bartomeu Godó, fundadors del periòdic i liberals, recorda que eren “d’extracció humil i originaris d’Igualada, enriquits a Barcelona amb l’explotació d’una fàbrica de tèxtils de cànem, en el Poble Sec, convertida, gràcies a la influència política, en gairebé un monopoli del jute”.

Però on clava la ploma Gaziel és en el fill únic de Carles Godó, Ramon, qui va agafar les brides del diari, després d’ells, i el va convertir en el mitjà més llegit i més influent de Catalunya.

No transcric el que en pensa i en diu del personatge –comproveu-ho directament a les pàgines del llibre- però no puc deixar d’apuntar que Agustí Calvet comenta d’ell que no recorda “haver conegut ningú que odiés tant com ell el catalanisme i els catalanistes. Era un odi irracional i orb. Un odi de la sang –la tragèdia més fonda d’aquell home tràgic....”.

L’altre fet que no suportava Ramon Godó eren els toros i va prohibir rotundament que es ressenyessin les corrides a La Vanguardia. “Mai  no he arribat a esbrinar d’on procedia una disposició tan contrària a un espectacle anomenat justament (com encara s’anomena, i avui més que mai) la fiesta nacional”, confessa Gaziel. Han passat 52 anys des d’aleshores....     

 

1 Comentaris

o

oscar miro quintana

santa cristina d'aro

14 d'octubre 2016.12:05h

Respondre

Llibre molt recomanable. A mi, personalment, m’ha fet entendre millor ”la Vanguardia” , tv-8, ...

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.