Dijous, 22/10/2009
334 lectures

Els matins accelerats de Manel Fuentes

Sense cap mena de dubte, el gran mestre de la ràdio en català és des de fa anys Joaquim Maria Puyal, tot i que es prodiga poc i només es deixa escoltar de forma massiva els dies que juga el Barça. Escampats, però, per les ones hi ha molts dels seus deixebles i, fins i tot, la seva alumna més avantatjada dirigeix avui la televisió autonòmica. Tot i que és evident que han begut de la mateixa font, els estils són diferents. Uns són més reflexius, mentre altres van al gra. N’hi ha de més cultes, de més independentistes i de molt ràpids a l’hora d’enfrontar-se a un problema en directe. També hi ha els accelerats. I és aquí on vull posar el focus d’aquest teletip. Cada matí des de fa uns mesos em desperto sobresaltada, intentant aturar el tsunami de paraules que invaeix la meva habitació. Després de l’amorfisme de la temporada passada, des del setembre torno a sintonitzar Catalunya Ràdio –emissora pública que contribuïm a sostenir amb els nostres impostos- i segueixo des d’allí l’actualitat, abans d’immergir-m’hi directament per qüestions laborals. Manel Fuentes no ho fa malament. És àgil, no s’entortolliga i no està per punyetes. Però en molts moments, en la meva opinió, el perden les formes. Del llit estant, i això que encara no són les vuit del matí, em retorço i el desaprovo.

 

D’acord que s’havia de posicionar de pressa davant la desfeta de la seva predecessora (de cuyo nombre no quiero acordarme) i havia de portar a bon port un buc que s’enfonsava. D’acord que només col·locar-se davant del micròfon ha tingut la “sort” de trobar-se amb un cas com el del Palau de la Música, però ¿cal atonyinar com ho fa a molts dels seus entrevistats? Fins i tot, puc entendre que li pengés el telèfon fa uns dies algú com Àngel Colom....

 

En parlàvem amb un company de professió aquesta setmana i també coincidíem que no ens agradava el to de “xou” que empra per presentar, per exemple, el president de la Generalitat, José Montilla, a qui, per contrast, encara fa aparèixer més apagat del que sembla habitualment.

 

Entenem que la vida és canvi i que en Bassas, segurament, havia acomplert un cicle. Però ara que el veiem de corresponsal als Estats Units, molts dies forçant la informació que ofereix, encara pensem en editorials memorables i en entrevistes de guardar. Radiofòniques, naturalment.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.