Dimarts, 21/7/2015
610 lectures

Mosquit tigre

Ha estat arribar la calor i començar a gemegar per tot. A la nit, convertida en una massa de carn humida enredada entre llençols, mentre tinc malsons, i desperto esperitada a les quatre amb palpitacions. Al matí, perquè només trepitjar l’oficina l’aire condicionat fot una fava que impossibilita els raonaments amb sentit. Els dits dels peus s’acaben convertint en glaçons morats i la columna vertebral en un pal de fregar d’acer inoxidable. És difícil teclejar l’ordinador i  l’única manera de posar les mans a to és anant i tornant del lavabo a la recerca d’un raig d’aigua calenta. Per telèfon provo de ser amable amb els meus interlocutors, però no sempre ho aconsegueixo i,  en moltes ocasions, acabo penjant l’aparell amb la sensació que tot és millorable. Amb els companys, provem de ni mirar-nos, perquè un mal esguard pot provocar la guerra de Troia.

Clar que, amb aquesta climatologia, és pitjor el dia que, amb un ordinador portàtil penjat a l’espatlla, toca rodar per Barcelona, de plaça de les Glòries al capdamunt de la Diagonal i d’allà al Raval, on l’asfalt es confon amb la petjada humana, de roda de premsa en roda de premsa.  

A la tarda, quan ja sóc a casa, provant de no mirar el termòmetre, perquè no baixa dels 30 graus, tampoc no hi ha pau. És seure a la terrassa, amb pantaló curt i avarques,  i aparèixer un temible mosquit tigre, de pota llarga i tors ratllat. Un elefant no seria tan emprenyador com aquest insecte que va rodejant el cos fins que, no falla, acaba perforant, ara la cama dreta, ara la cama esquerra, més endavant, el braç. L’únic avantatge és que queda tan saciat de sang que, en un moment o altre, l’acabes caçant perquè vola més lentament que al començament de la trobada. Així no hi ha manera de gaudir del temps de lleure ni  d’apreciar els últims llibres que has tastat, des “Com es fa una noia”, de la Caitlin Moran, al dietari “Dones que dormen”, de Valentí Puig. Tampoc d’escoltar com es mereix el sempre excels Johann Sebastian Bach o d’entendre molt bé el que està passant  a Catalunya amb això de la llista única, que no serà única, a les eleccions del dia 27 de setembre. Igual em costa el divorci, però només la veig com la llista dels salvadors de l’Artur Mas, després de mesos d’atzagaiades.  Sentint-me en aquests moments més propera a Dolors Camats que a Raül Romeva, només m’assossega saber que al vespre, havent sopat, gaudiré amb un nou capítol de la sèrie danesa Borgen, una molt ben realitzada ficció sobre la política d’aquest país nòrdic, on la gent sempre porta abrics llargs i botes peludes. I que acabo d’esclafar sobre el turmell l’enèsim  mosquit tigre des que es va iniciar l’estiu. 

Altres articles de Irene Dalmases

1 Comentaris

a

antoni

igualada

22 de juliol 2015.10:44h

Respondre

ai Esther, tan bé que escrius però quan parles de política sembla que estiguis en un altre planeta.

a mi em costa més d’entendre com els d’ICV i amics i coneguts es passen el dia mirant-se... Llegir més al melic i buscant originalitats per ser més xupi-guais que ningú, i em dóna la sensació que tu fas el mateix.

vinga, ànims, el temps ho cura tot (o no).

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.