Dijous, 18/10/2012
372 lectures

Una nit a l'escola Mowgli

El fanal il·lumina un terra brillant. Ha plogut fa poca estona. Malgrat les nostres edats provectes aquesta nit provarem de saltar la tanca de l’escola Mowgli, sense prendre mal. De fons, refila en Sisa allò de: 'Oh! Benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha...cases d’algú'. I sí, obrim les finestres de la memòria, que no de la nostàlgia, i mossèn Blanco, amb l’americana grisa bruta de guix, comença a entrar. El segueixen la senyoretes Lumi i Elisenda. El senyor Ricart, la senyoreta Pilar, el Julio que feia llegir el Cortázar més críptic a vuitè de bàsica, la professora de gimnàstica que també ho devia ser de l’Anna Tarrés. La Paloma i algun altre 'de cuyo nombre mejor no acordarse'.

Els avions de paper voleien de nou per damunt dels nostres caps. La Carina ensenya un dit tort per culpa d’un cop de pilota. La Gemma canta la cançó del Ramon. El Xuta torna a xutar contra aquell armari on algú el va tancar amb el seu propi paraigües, que mai més no va poder tornar a utilitzar. La Carla diu que l’Oriol llegia cochete en lloc de cohete. El Joan torna a cridar que no vol morir després de ser atropellat per una bicicleta al pati. L’home del bosc, que s’assembla molt a la Sònia, entra amb uns quants ous de xocolata. El Jordi Roger rememora històries de l’avi republicà enfront de l’altre avi, amic íntim del Tejero. El Xuta s’apunta i emociona amb la història dels pares, un antic Guàrdia d’Assalt, que en època de moltes dificultats, va enamorar-se d’una joveneta eslovaca de la República Txeca.

Però no només posem el retrovisor. A l’hora dels postres toca parlar del present. De famílies, de feines, de canalla. De política. Perquè, avui, com no passava des de fa anys, cada sobretaula és un combat dialèctic sobre cap on camina Catalunya des de la Diada.

La nit avança. Amb la panxa plena, unes quantes copes de vi i algun que altre gintònic al cos, és complicat tornar a saltar la tanca. La propera vegada que ens trobem, prometem demanar la clau. I, sí o sí, llogarem un cavall perquè el Xavi pugui entrar a l’escola com ho ha fet sempre Sant Nicolau, i no com li va tocar a ell, que desconeixem la raó, però l’any del nostre tercer, en comptes d’un equí, anava muntat dalt d’un cotxe. I no era un Porsche, precisament.

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.