Dimecres, 27/5/2009
303 lectures

El meu paisatge

Sóc conscient que no és majestuós com les muntanyes del Pallars. Ni enigmàtic com les roques grises de Montserrat. Tampoc és evocador com ho pot ser una petita cala amagada de la Costa Brava. Però és el meu paisatge des que amidava poc més d’un pam i encara avui m’emociona contemplar-lo des del terrat de casa els pares.

Recolzada en una de les baranes de pedra d’aquesta magnífica atalaia provo que res no se m’escapi. Al fons, el Puig Aguilera, les Maioles, la pedrera de les Comes. Retallant l’horitzó els pisos del Punto Blanco i més a prop, els campanars de Santa Maria i de la Soledat.

I a primera fila, tot i que reformant-se gràcies al pas dels anys, impassibles, les baixetes cases del carrer de la Soledat. En un dels jardins hi col·loquen una piscina inflable a l’estiu; en una de les terrasses hi ha, a vegades, una de les meves mestres de l’Institut; en un altre dels pisos hi viu un ex alcalde. Més enllà s’hi ubica l’habitatge d’una antiga companya d’escola. He oblidat què vaig dinar ahir, però sóc capaç, fins i tot amb els ulls tancats, com ara mateix, d’assenyalar un per un, tots aquests meus referents.

Si travesso el terrat, em trobo amb els ametllers que envolten la torre del Pare Mariano. La Tossa, més enllà, presidint-ho tot; les adoberies –poques fumegen avui com en la meva infantesa- i el riu Anoia. Per a mi, però, sempre serà una riera, tot i que ara l’aigua sigui més neta i més cabalosa que en aquells anys.

Recordo quan en l’adolescència i en la primera joventut pujava a prendre el sol, a llegir o a estudiar. Dalt d’aquest edifici construït al barri dels adobers, segurament saltant-se algú a començaments dels seixanta unes quantes normes urbanístiques i morals, sempre m’he sentit invulnerable i capaç, fins i tot, de trepitjar la lluna, encara que no puc asseure’m més de dues hores en un avió, perquè m’aterroritza volar.

Moltes vegades, ara que visc a la falda de Montjuïc, pujo fins el Museu Nacional d’Art de Catalunya, des d’on hi ha una vista espectacular de la Ciutat dels Prodigis. Malgrat que ho provo, no l’abasto tota, ni se m’acut pensar que algun dia en seré l’alcaldessa i la tindré, realment, als meus peus. En canvi, des del terrat de casa dels meus pares.....

Altres articles de Irene Dalmases

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.