Dijous, 9/9/2010
361 lectures

Perduda

Reconec que sóc una privilegiada. He pogut estirar el mes d’agost com un xiclet i l’he estat mastegant fins l’últim dia, adaptant-me a una vida de pantalons curts, sandàlies i samarreta de cotó, que només exigia disposició per a seure a l’hamaca, llegir, xerrar amb família i amics, i moure la mà, de tant en tant amb punteria, per acabar amb uns emprenyadors mosquits tigre que van conquerir casa nostra, fent-se els amos del pati.

Setembre és una altra cosa. He tornat a despenjar de l’armari l’uniforme de periodista de la secció de cultura; l’agenda va carregada de cites i entrevistes i porto sempre a punt un llapis a la bossa per subratllar les planes de les novetats literàries en català que s’estan presentant des del dia 1, i que no són poques, precisament.

A la vegada, amb les nenes hem tornat a fer llargues i caloroses cues a l’Abacus per adquirir tot el material imprescindible per a un nou curs escolar, gastant els euros a ritme de casino, i hem empaperat, altre cop, la part frontal de la nevera amb totes les indicacions sobre els menús del curs i les activitats extraescolars.

Per no oblidar —de fet és on volia arribar des que he posat el títol d’aquest escrit— que el president Montilla ha anunciat que les properes eleccions al Parlament seran el dia 28 de novembre.

Després de les típiques especulacions, ara ja sabem la data. En el meu cas, és l'única cosa que sé sobre els propers comicis. Perquè em noto en un estat de passotisme tan gran que podria portar-me per primera vegada a la meva vida a l’abstenció en unes autonòmiques. Estic cansada del tripartit —jo que defensava pel meu país un govern d’esquerres, especialment els últims quatre anys del president Pujol— i no veig amb gens d’alegria la possibilitat d’un Mas president, governant amb el recolzament del PP.

Per no parlar dels que defensen la independència de Catalunya, que es presenten, si no ho he contat malament, en 101 o 102 opcions diferents, malbaratant, si alguna vegada va durar més d’unes hores, l’esperit de la inoblidable manifestació del dia 10 de juliol.

El vot en blanc tampoc no em convenç, perquè no veig clar qui se n’aprofita, i el partit dels jubilats em queda lluny tenint en compte que m’obligaran a treballar (?) fins els 67 anys.

Perduda en aquestes patètiques divagacions, m’adono que sí que sé què vull que passi aquell cap de setmana d’hivern. El Barça hauria de foradar unes quantes vegades la porteria de Casillas, amb aquella alegria de les últimes temporades, mentre la cara trencadissa de l’inefable Mourinho es va transmutant en un poema. Si pot ser visual, millor.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.