Dijous de la setmana passada, la jove actriu catalana Laia Costa va canviar-se les sabates abans de començar una entrevista que li fèiem en el marc del Festival de Cine de Sitges la meva col·lega de RAC1 Anna Felipe i jo. Es va muntar damunt d’uns talons i el fotògraf de l’Agencia Efe va començar a disparar la càmera. La Laia, a part de bona actriu, és una dona amb el cap molt ben moblat, que portava el recanvi de calçat dintre la bossa, perquè al matí, quan va sortir de casa va intuir que al llarg del dia acabaria amb mal de peus si no prenia aquesta decisió. Abans d’iniciar la conversa sobre la pel·lícula “Victoria”, de capital alemany i que protagonitza amb èxit, vam dir-li que durant tot el metratge –rodat en un únic pla seqüència de 140 minuts- portava unes sabatilles negres d’esport. “Ui, no només a la pel·lícula vaig amb vambes, a la meva vida real també en porto”, va assegurar.

Aquesta frase completament innòcua em va quedar clavada al cervell, fins el punt que avui em serveix per omplir aquest espai. Què vol dir vida real? I m’ho pregunto més que m’ho responc, perquè també porto un parell de mesos que no sé molt bé si tot el que estic vivint a nivell professional és igual de real que tot el que visc habitualment de forma quotidiana –des de l’inici de curs de les meves filles, als bolets que troba el meu marit a Esblada com cada tardor o l’operació de cataractes de la meva mare d’aquests dies-.

Al setembre, vaig estar en una mena de bombolla seguint els candidats de la CUP per tot Catalunya, descobrint l’Anna Gabriel o veient l’Antonio Baños i el David Fernàndez omplint un escenari a Tarragona, mentre la platea aplaudia sense poder parar de riure. D’altra banda, un parell de dies vaig anar a actes organitzats pel PP, tenint molt a prop l’Alicia Sánchez-Camacho i comprovant, espatlla per espatlla, que la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría és més baixeta que servidora de vostès, que no arriba al metre cinquanta-cinc. Al vespre, durant tots aquells dies em posava a dormir al meu llit, però desconeixia pràcticament què estava passant a casa i si hi havia molta roba bruta per rentar. Fins que va arribar el diumenge 27 de setembre i a la matinada del dia 28 vaig baixar de la carrossa, com el personatge del conte de Blancaneus, i em vaig adonar que la planxa trauria fum durant unes quantes jornades.

Aquests últims dies, la situació s’ha repetit, perquè he estat des del dia del Pilar i fins dissabte a la tarda cobrint periodísticament tot el que ocorria al Festival de Cine de Sitges, veient pel·lícules amb una mica de sang i fetge, però també l’última de Paolo Sorrentino, “Youth”, que recomano fervorosament, o una nova versió de “Macbeth”, amb un magnífic Michael Fassbender de protagonista, i una més fluixeta Marion Cotillard, al seu costat.

Tot ha estat molt real, tanmateix no és allò habitual en la meva vida real. On, per cert, no he fet els deures d’anglès o la fotografia que em vaig comprometre a enviar als de l’AnoiaDiari i que, de moment, no existeix.