Dijous, 23/12/2010
565 lectures

Adéu, tió!

El tió ha arribat puntualment a casa el dia que escric aquest article (diumenge 19 de desembre) passades les tres de la tarda. Sempre ho fa de manera puntual, silenciosa i discreta. Ell s’espera a la porta de darrere de casa —no li agrada trucar el timbre— perquè ja sap que a una hora o altra algú sortirà i el trobarem. És una bèstia pacient, amb l’ànima de fusta.

Des de fa molt anys, el tió que ha vingut a casa sempre ha estat el mateix. És un supervivent que s’hi deu sentir bé entre nosaltres. Segurament ja l’havia fet cagar el meu pare, jo també el vaig tenir com a tió de referència tota la meva infantesa i quan m’ha tocat fer el paper de pare, el mateix tió ha aparegut a casa nostra pels volts de Nadal. És un tió vell —el pobre— amb un cos guerxo, fet amb un tros de branca de pi que té més o menys forma d’animal, amb una boca oberta a cop de xerrac, els ulls marcats a cop de filaberquí sobre la mateixa fusta i dues potes a davant, clavades amb claus que permeten un equilibri precari.

Ha arribat a casa, aquest any també. El nano petit, més a prop de l’etapa adolescent que de la innocència dels primers anys, ha demanat que vingués aquest any, encara que sigui la darrera vegada. Segurament estem vivint el final de la infantesa. I el tió ha arribat puntualment a casa. Algú li dóna menjar de dia i, a la nit, el tió se’l menja. Com sempre havíem fet.

Veient el tió a casa, se m’acut de pensar en ell com a imatge i metàfora de la situació que vivim ara mateix, de crisi econòmica, de crisi de model social, de desconcert col·lectiu. Els ciutadans occidentals, en termes generals, ens havíem cregut el tió. Un bon dia ens el vam trobar al menjador de casa. Cagava sense parar. Com per art de màgia. Semblava, i ens ho vam arribar a creure, que allò no tenia aturador. Devia ser la màgia del Nadal que durava i durava. Ens vam acostumar a viure comptant amb la renda que cagava el tió. La donàvem per descomptada i la utilitzàvem per tenir encara més coses. Una casa? Dues. Cotxes? Els de la millor marca. Vacances? A l’altra banda de món. Els gossos? Amb llangonisses.

Érem cecs. Érem com la canalla. No sé si érem culpables. Possiblement se’ns pot acusar d’ingenus. Ara ens hem fet grans de cop. Hem rebut la sacsejada dolorosa de la dura realitat i hem entès que tot allò no era possible. Que no ho sabíem que aquella fusta no podia cagar tantes coses? Ens ho havíem cregut i, el que és pitjor, ens havíem acostumat a comptar amb un tió que no havia de fallar mai. Que curta i que flaca és la memòria!

Ara, veient el tió de casa m’adono que definitivament s’ha desfet l’encanteri. La meva canalla —com tots nosaltres ara mateix— mai més no es creuran la màgia del tió. S’han fet grans. Ens hem fet grans. I sí que el farem cagar una mica, és clar, però ja serà tota una altra cosa.

Ara tots sabem d’on surten les monedes de xocolata. I les garrotades, oi tió? fan mal.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.