Dilluns, 20/2/2017
18638 lectures

L'article de l'Andrea

Abans de Nadal vaig dir als meus alumnes de primer de Batxillerat que m'escrivissin un article d'opinió i que jo en triaria un i el publicaria en aquest diari. Doncs, promesa complerta. Us ofereixo l'opinió de l'Andrea Montalban Sarri, una noia de 16 anys de Sant Martí de Sesgueioles que, amb la candidesa i la contundència de l'edat opina, s'explica i dona el seu punt de vista, que massa vegades no sabem/volem escoltar.

 

THE EARTH WITHOUT ART IS JUST “EH”

El Petit Príncep explicava que les persones grans estimen les xifres. ‹‹Quan coneixeu un nou amic, mai us pregunten per l’essencial. Mai us diuen: “Com és el timbre de la teva veu? Quins són els teus jocs preferits? Col·lecciones papallones?” En canvi, ens pregunten: “Quina edat tens? Quants germans tens? Quant peses? Quant guanya el teu pare?” Només llavors creuen que ens coneixen.››

En una societat així, segons el teu sou o la reputació que et guanyis, el valor i la importància d’una feina és major o menor. Un simple exemple: està més ben vist ser futbolista que escombriaire, però si mirem més enllà, veurem la fama i la bondat, veurem la riquesa i l’ensurt constant de no arribar a final de mes, la ignorància i l’estar afectat directament per un sistema capitalista. Potser és per això que des de menudes ens pregunten què volem ser de grans; perquè, és clar, hauràs d’estudiar molt per entrar en una carrera on els teus pares s’hi han de deixar el sou, perquè després puguis trobar una bona feina on et paguin molts diners i estar tota una vida rere una màscara de riquesa per amagar la vida que t’estàs perdent amb tanta feina, per aconseguir més diners, per aparentar més i així successivament, fins que mors. Potser ens hauríem de plantejar millor aquest sistema, que es cobri més o menys segons el que aportis a la societat, així potser el futbolista no cobraria tant i l’escombriaire tan poc. Qui som per decidir el preu de la feina que es fa? És que no tenim totes el mateix dret a una bona vida sense importar quin treball realitzem, sempre que sigui bo?

Potser també és per això que mai ens mostren el camí de ser pintores, poetesses, músiques, actrius, fotògrafes o qualsevol ofici relacionat amb l’art. Potser és perquè tenen por. Por perquè l’art és una arma que pot fer obrir els ulls de la societat. Una cançó, un poema, un dibuix, una fotografia, una història interpretada, poden canviar el teu punt de vista, o despertar més d’una consciència.  

En aquest sistema educatiu, ens veiem obligades a superar un munt d’exàmens, i la nota de cada un d’ells determina el nostre futur a poc a poc. Tenim una pressió a sobre nostre que fa que ens frustrem i poc a poc abandonem les ganes de seguir estudiant perquè, encara que superem tots els exàmens decisius i aconseguim el lloc pel qual hem estat lluitant durant tots aquests anys, potser no ens podem pagar la carrera, o el pis de lloguer, el menjar... Passa el mateix quan vius en un poble amb un institut petit: no hi ha batxillerat artístic, i si vols estudiar una carrera artística, has de marxar a estudiar a la ciutat abans del previst. Tot són impediments, barreres... els diners suposen un obstacle molt alt.

Constantment ens tallen les ales, les il·lusions, dient-nos que no tindrem futur, que cal ser molt bo per poder dedicar-s’hi. Si la societat donés més importància a l’art potser al meu institut hi hauria batxillerat artístic ja que hi hauria molta més gent interessada en una carrera artística. Potser hi hauria més consciències despertes, menys ignorància.

Us heu preguntat mai com seria un món sense art? Sense creativitat? Els infants creixeríem grisos, sense vida ni il·lusió, sense un llenguatge. Perquè l’art no deixa de ser un llenguatge més, una forma de comunicar-nos, amb les altres i amb nosaltres mateixes, amb el nostre jo més profund. Coneixem més coses d’una persona segons el que dibuixa que segons quina roba porta.

La terra sense l’art seria un món buit.

L’art són ales, és llibertat , són sentiments, és una part que viu dins de nosaltres i si no despertem aquesta part, estem mortes.

Andrea Montalban Sarri
1r de Batx. 
Institut Alexandre de Riquer
Calaf

8 Comentaris

C

Concepció

Calaf

26 de febrer 2017.18:48h

Respondre

Felicitats Andrea.
Estic totalment d’acord.
Gràcies

S

Salvador

Sarral

22 de febrer 2017.20:44h

Respondre

L’Andrea te tota la rao, el pitjor, pensó, esta pero venir; quan jo era jovenet, hi había, al meu parer, una bona democracia, i mica en mica tot ha anat empitjorant fins ha arribar a uns extrems,... Llegir més doncs mira; que la vida de hom s’ha comvertit amb un nombre, un nombre que a sobre si pijen. Pero bueno, es bo que algu con l’Andrea, amb la seva edad, gaudeixi de tant bona consciencia i pensi l’imposible, pero: SI, L’ART PODRIA CAMBIAR UN MON AVUI PER AVUI PODRIT A L’IGUAL QUE LES CONSCIENCIES.

M

Marisol

Igualada

20 de febrer 2017.23:48h

Respondre

Renoi, quantes veritats juntes en un sol escrit ! Bé, ja sabem que la veritat sempre és relativa, però la visió en conjunt dels temes que planteges, Andrea, m’ha semblat exquisida. Et... Llegir més felicito i et dic: endavant sense por, els obstacles seran només petits esculls a superar amb les capacitats que demostres. I felicitats també al Jaume per la iniciativa :-) , gràcies per compartir-ho.

M

Miriam Sala

Igualada

20 de febrer 2017.20:12h

Respondre

Fantàstica reflexió!!! Andrea, ànims, que el desig que s’ entreveu per l’ art és intens i segur que que aconsseguiràs crear d’una manera o altra!!!

R

Ramon Verges Vidal

Igualada

20 de febrer 2017.11:09h

Respondre

Quin raonament mes encertat que fa aquesta nena, es per treures el barret, es veritat que l’art es pot trobar amb moltes fases de la vida.

j

joel grau llucià

Manresa

20 de febrer 2017.10:38h

Respondre

Ja em disculparàs PEP, però crec que aquesta afirmació tan categòrica,no hi té cabuda com a resposta del què està proposant l’Andrea.
Fins i tot, afirmaria a pensar que una de les coses que... Llegir més ens diu la jove escriptora (felicitats pel text clar, entenedor i ben relatat), és que amb el Batxillerat Artístic,un escombraire podria desenvolupar la seva sensibilitat i creativitat artística en una feina tan poc considerada com a ”creativa”.
Si et vols cagar amb l’Escribà -on hi tens tot el meu suport incondicional- tu tens altres canals perfectament assumibles, però no aprofitis per barrejar naps amb cols en un escrit d’una noia de 16 anys
En fi, felicitats altre cop Andrea! (i en extensió al teu professor que no para de dir Paraulotes)

pepsolev

Pep Solé Vilanova

L'Espelt

20 de febrer 2017.09:27h

Respondre

Art també seria el que pot fer l’escombriaire, el torner, la cosidora o un informàtic?

O això només està reservat a escultors, pintors, cantants i dissenyadors?

Un pastisser és un... Llegir més artista? O potser només és un artista el personatge que fa aquest programa (per mi infumable) sobre una pastisseria a TV3.

Per artista és el pastisser que fa els croisants a Cal Xadri!!

Quantes vegades hem dit a un fuster, lampista o cosidor, ”Ets un artista!”

Aquí ho deixo

A

Agustí

Igualada

23 de febrer 2017.18:17h

Fins i tot un torero és un artista! Va home va!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.