Dijous, 28/11/2013
637 lectures

Em sap greu, amic... (Poseu-hi el nom que vulgueu)

De veritat que em sap greu. Perquè som amics i et conec des de fa temps i sé que tens les idees clares i les defensaves amb passió. Moltes vegades no coincidíem, ja ho saps. Però aquesta és la gràcia de pensar diferent. Tu estaves convençut i cofoi de formar part del PSC, un partit que et representava a tu i a les persones que pensaven més o menys el mateix que tu.

Predicàveu el progrés social, teníeu en la modernitat i en la pluralitat dues paraules màgiques, volíeu la igualtat entre els ciutadans i reconeixíeu una certa pluralitat entre els pobles, proposàveu polítiques per protegir les persones més vulnerables, parlàveu de la solidaritat entre els territoris, del valor universal de la cultura, de garantir i millorar la sanitat i l’educació, demanàveu obertura de mires en l’àmbit de la sexualitat, presumíeu d’un cert anticlericalisme sense arribar a ser menjacapellans, de republicans sense renegar del rei, volíeu una opció de vida respectuosa amb la natura, sense arribar a ser ecologistes, a favor de la pau, sense ser pacifistes, enteníeu la política com una activitat al servei del poble per defensar els seus interessos davant d’una dreta voraç... Us notàvem tebis i incòmodes quan parlàvem de qüestions nacionals, això ja ho sabíem. I anàveu trampejant els problemes d’identitat dient que éreu ciutadans del món, discutint entre vosaltres de portes endins, considerant que l’important és la qüestió social més que la nacional i fent el paperot de cara a la galeria. Del que no dubtàvem era de la vostra profunda vocació democràtica i de la voluntat de servei al país, a la gent d’aquí. PSC.

I així estan les coses, amic meu. En bona part, si ens trobem on ens trobem us ho devem a vosaltres. Perquè també ho heu patit. Éreu en primera línia de la batalla pel nou Estatut, votat pel poble de Catalunya i tombat pel Constitucional. Vau avisar a temps, per boca del president Montilla, de la creixent desafecció dels catalans cap a l’Estat espanyol. Ell mateix li va dir al president Zapatero que els socialistes d’aquí se l’estimaven molt, però que abans s’estimaven Catalunya. I a partir d’aquí les coses es van precipitar amb rapidesa i no heu estat ràpids a reaccionar.

Aquests darrers temps, amic meu, estàs capcot. No se’t veu gaire i no xerres del que està passant al carrer. Sembles desconcertat i una mica avergonyit. Sempre havies dit que no eres independentista (tampoc no recordo haver-te sentit defensar mai a fons l’opció federal), però que s’havia de respectar la voluntat del poble. En això hi posaves la mà al foc. I ens deies que en el teu partit la democràcia no feia por. Em sap greu veure’t així, amic meu. Avergonyit del que fan els teus companys de partit. Que neguen la possibilitat de la consulta. Que es justifiquen amb arguments tramposos, i tu ets el primer que ho veu. Que s’allunyen del que la gent viu, pensa i vol i no saben com aturar l’hemorràgia de vots que es perden. Que s’arrengleren, sense vergonya, amb els partits que neguen a la ciutadania el dret a expressar la voluntat de ser. Fa por? Som, potser, menors d’edat? Ens ha de tutelar algú? Em sap greu, amic meu, perquè sé que passes vergonya. Molta vergonya. I que el cor et demana fotre al camp i el cap et fa veure que són massa anys de militància i d’esforços per renunciar-hi ara. El cap, el cor i a l’estómac se t’hi està fent una llaga que no sé si serem a temps de curar-la.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.