Dijous, 5/3/2009
554 lectures

Laura Borràs...un petó

Potser molts de vosaltres no sabeu de qui estic parlant. Però si heu tingut l'oportunitat de conèixer la Laura Borràs, encara que breument, segur que la teniu ben present. En deveu recordar l'entusiasme i la passió amb què sap comunicar, la proximitat i la complicitat que estableix amb l'auditori, les reflexions i les connexions intel·ligents que és capaç de dibuixar a través de la paraula, el gest i la mirada, la generositat amb què aboca i desplega el seu pensament. Un luxe, poder-la sentir.

La Laura és moltes coses: investigadora en literatura digital, divulgadora incansable, organitzadora d'iniciatives culturals, editora, marassa... Però, per sobre de tot, és professora. Una gran professora de literatura: a la Universitat Oberta, a la Universitat de Barcelona i a tot arreu on la convidin a parlar i a explicar-se.

A Igualada la coneixem perquè ha vingut algunes vegades a l'enyorat Cal Ble i també a la Biblioteca, per compartir amb nosaltres les moltes coses que sap. Hem tingut ocasió de veure-la presentant llibres, va venir a reflexionar sobre la figura literària del seductor a través de la figura de "Don Giovanni" de Mozart, a redescobrir el clàssic teatral "Terra baixa" d'Àngel Guimerà, a parlar de literatura comparada amb el Raffaele Pinto, o a acostar-nos a la representació i el significat de la follia en l'època medieval... Aquells que hi éreu, l'aneu recordant, oi? Els que encara no la coneixeu, recordeu-ne el nom i si es presenta l'ocasió, acosteu-vos a escoltar-la. Val la pena.

A nivell més personal, em va fer costat en el moment de presentar a la ciutat un treball en què vaig gosar recuperar els versos i la figura del poeta igualadí Joan Llacuna i el vàrem difondre de manera virtual a través d'internet, poc abans de l'any del centenari del seu naixement. Ho vàrem fer a la Biblioteca, primer, i a Cal Ble, després. Ella hi era i va tenir la gentilesa d'apadrinar i donar gruix a l'acte. Tot i que la Laura ja ho sap, li'n dono, un cop més, públicament les gràcies.

Amb la Laura Borràs hem estat fins fa pocs dies companys als estudis de Filologia Catalana de la UOC. Companys en la virtualitat i la distància geogràfica, però tan pròxims i humanament connectats com permet la tecnologia i el llenguatge. De vegades el vent castiga durament aquest nostre petit país. Hem vist com els mals vents no només han arrencat pins de soques poderoses i s'han endut teulades i xemeneies. Un mal vent ha allunyat la Laura, malauradament, de la casa que compartíem i per això escric amb disgust i tristesa aquestes ratlles. Vull deixar escrita l'estimació i l'admiració que sento per la Laura i el desig de tornar a treballar plegats.

El vent sempre s'emporta els arbres més bonics.

Altres articles de Jaume Farrés

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.