Dijous, 23/6/2011
608 lectures

Els Manel a Igualada, una nit de juny

Encara que no sigui de rabiosa actualitat, avui em ve de gust parlar del grup Manel i del concert que va fer per presentar el seu segon disc 10 milles per veure una bona armadura a la Sala d’Igualada la nit del passat 11 de juny. Va ser un concert magnífic, amb el públic disposat a passar-s’ho bé i amb ganes de cantar les cançons velles i les noves. I els artistes, els Manel, em va fer l’efecte que es van trobar còmodes a l’escenari, ben acollits per un públic que ja tenien ben guanyat abans d’hora i no van escatimar ni talent ni esforç. Un concert, doncs, maco, encara que fes calor i potser hi hagués massa públic.

Jo no sé explicar les causes de l’èxit de Manel. Els crítics i els estudiosos ho sabran analitzar amb més arguments. Jo només puc aportar la meva experiència personal. Un dia, per la ràdio, quan encara ningú no parlava dels Manel, vaig sentir Dona estrangera, una cançó del primer disc i vaig quedar absolutament al•lucinat. Una lletra sorprenent, una música senzilla, però rica, una manera de cantar propera, el sentit de l’humor, la facilitat amb què anava entrant aquella música fresca... què sé jo? Després de sentir aquella primera cançó vaig anar a internet a buscar-ne d’altres i la primera impressió favorable es va veure confirmada després d’escoltar el primer disc: Els millors professors europeus. I t’adones que és una música que no cansa, que es va fent més rica com més la sents.

L’èxit d’aquest grup va ser esclatant amb només un disc al mercat. Els concerts, de mica en mica, es van anar convertint en multitudinaris i aleshores, quan estaven al punt més alt, van decidir aturar-se un temps llarg, desaparèixer completament dels escenaris per composar el segon disc. El segon disc sempre és més difícil. Era un perill, després d’una arrencada tan fulgurant, que aquest segon disc no acomplís les expectatives. Però no ha estat així. Es van donar a conèixer anticipadament un parell de cançons i els incondicionals, quan les vam sentir vam quedar tranquils: funcionaven. Ens van agradar encara més que les primeres. Potser és que hi havia gana.

I quan va sortir el disc es va esgotar de tot arreu en poques hores. Ha agradat encara més que el primer i és un èxit de vendes de primera magnitud. És un disc més reflexiu, més complex, diferent, però és Manel. Més ric, més madur, més treballat. Els concerts són un exitàs, com es va veure a Igualada l’11 de juny. El públic cantava les lletres de totes les cançons de la primera a l’última paraula, fèiem les segones veus, imitàvem instruments que en directe no hi eren, fèiem els cors, demàvem que cantessin: “al mar... al mar...”

El que ha succeït amb el grup Manel és un fenomen. D’ençà de la Nova cançó, la música en català ha passat moltes etapes. Se l’ha donat per morta més d’un cop i cada vegada ha demostrat que és capaç de reinventar-se i de triomfar. Darrera dels Manel, si escolteu bé, potser hi sentireu l’alè de Sisa, la delicadesa del Serrat, la tendresa dels Pets, la sensibilitat del Llach, la bogeria de l’Albert Pla, i tants d’altres que els han precedit i que també han omplert els teatres, places i auditoris de públic entregat. I que en algun moment ens han fet sentir bé.

Gràcies, Manel. I torneu a Igualada quan vulgueu, que ens en morim de ganes.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.