Dijous, 30/9/2010
526 lectures

Paraules de Joan Margarit

Si aquest article s’hagués de cobrar, no seria a mi a qui correspondria fer-ho, sinó al poeta Joan Margarit, que va fer el pregó de les festes de la Mercè al Saló de Cent el dia 22 de setembre passat. Se n’ha parlat, d’aquest pregó, perquè el poeta hi va dir el que tenia ganes de dir en el lloc oportú, davant de tothom, i en una diada significativa. Va mostrar en una diada solemne un estat d’opinió latent que viu la nostra nació i que molts dels nostres representants s’entesten a no voler veure. M’he limitat a seleccionar alguna de les frases d’aquell pregó i a copiar-les una darrere l’altra. I que cada lector tregui les seves conclusions.

Si a alguna cosa ens ha de dur conèixer una llengua és a respectar totes les altres i a no confondre’n mai cap amb l’ús espuri que les persones en puguem fer.

I què és la política, sinó la definició d’una esperança?

Algunes de les qüestions fonamentals de la vida, per exemple el lloc de naixement o la llengua materna, ens són donades i ningú no ens pregunta el nostre parer sobre aquests assumptes. Per això no té sentit ni enorgullir-se’n ni blasmar-los. Però un cop la vida es desenvolupa al voltant d’una llengua necessitem veure-la respectada a tot arreu, però d’una manera ineludible en el seu territori. Només així podrà assolir el propi vigor en tots els vessants de la nostra vida, dels quals a mi em toca defensar el de la poesia.

Perquè som ben poca cosa sense la nostra llengua, ja que ella és també el nostre pensament i la nostra sentimentalitat.

Potser la necessitat de supervivència, de progrés material i espiritual que té Catalunya en aquest moment crític de canvis en l’equilibri social i econòmic del món fa que avui

s’hagi de renunciar al tipus d’unió que fa segles va convenir a les dues parts [es refereix a Castella i Catalunya, en realitat la Corona d’Aragó].

Potser ha arribat el moment d’acceptar que cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca en aquest nou ordre mundial que, sobretot arran de l’última gran crisi econòmica, s’està configurant.

Em sembla que les raons històriques són prou rotundes perquè us digui que demà no sé el que serem, però que avui l’únic que ens pot unir a tots —vinguem de la llengua que vinguem— és una Catalunya en català.

Res més. Us adjunto els enllaços amb el vídeo i el text del pregó sencer. Si teniu temps i ganes el podeu consultar.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.