Dijous, 7/3/2019
1595 lectures

Primavera calentíssima

Quan alguna cosa és sòlida, per exemple: un edifici, un Estat, una teoria científica, una relació humana... la seva existència es mou en la més gran de les immobilitats i dels avorriments, si em permeteu. Un edifici està allà, plantat, i resisteix sense novetats ventades i aiguats. Un Estat sòlid funciona amb estructures que garanteixen la seguretat jurídica, l’eficiència de les institucions, les llibertats fonamentals dels ciutadans, l’alternança de poder, etc. sense sorpreses.  Una teoria científica demostra i explica de manera incontestable algun aspecte físic de la natura, de les lleis matemàtiques o de l’astronomia. I una relació humana sòlida es construeix moltes vegades des de la discreció, la confiança i els silencis còmplices més que no pas dels castells de foc afectius.

Però no hi ha res que duri per sempre i hi poden haver coses aparentment sòlides: edificis, Estats, teories, relacions humanes... que forces invisibles, fruit del temps, de l’esgotament, del desgast, vagin minant per dintre, de manera invisible, inapreciable, subtil. Esquerdes en un edifici, primer no gaire aparatoses. Disfuncions, corrupció, injustícia en un Estat, que no pot dissimular. Contradiccions i incapacitat d’explicar tota la realitat en una teoria. Malentesos i desconfiances en una relació personal.

I arriba la crisi. Aquell edifici aparentment sòlid comença a amenaçar ruïna. L’Estat fa aigües i, per protegir-se ha d’utilitzar tots els recursos i les armes contra l’enemic (real o imaginari, interior o exterior). La teoria queda desbordada i superada per noves evidències que la debiliten i l’esmicolen, ja no és capaç de donar raó de la realitat. I en les relacions humanes s’arriba a allò que abans se’n deia “renyir”.

De la mateixa manera que la solidesa és llarga i duradora, les crisis no són instantànies ni curtes ni demolidores. Es pot viure molt temps en un edifici esquerdat i amb goteres, que ja mai més no tornarà a ser el que havia estat i que acabarà ensorrant-se un dia o altre. Es pot ser ciutadà d’un Estat que no funciona de cap manera (en tenim bons exemples arreu del món) però que, de moment, no cau ni implosiona. Les noves teories científiques troben resistències a fer caure les antigues que ja s’han convertit més en creences que en evidències. I mai no deixarem de “conèixer” aquell amb qui ara estem “renyits”. La relació personal, encara que absolutament malmesa, continua existint.

El que sí que passa, en la fase de la crisi, i de la crisi aguda encara més, és que els moviments destructius són efectius i es poden observar a simple vista. Ai, aquella solidesa, on era? Les forces que han treballat per dintre han fet mal i ara es produeixen evidències i trencadisses. Cauen pedres de la part superior de l’edifici i s’enfonsa la coberta. L’Estat es blinda amb soldats, jutges i lleis d’excepció, malgrat saber que és una mesura de grans riscos. Les teories fallides desapareixen de les aules i dels manuals universitaris i passen a la història. I aquells que havien estat amics, ara s’odien activament i públicament.

Tot aquest preàmbul tan llarg em serveix per afirmar que tot el que està passant aquests darrers mesos en relació al conflicte Catalunya-Espanya, incloent-hi l’edifici constitucional i legislatiu, les teories polítiques clàssiques, les relacions humanes i socials, etc. és una evidència que ens trobem en un moment de crisi avançada, que les declaracions i postures dels dirigents unionistes estan més guiades pel pànic que per la raó i que les declaracions i postures dels dirigents independentistes estan més guiades per la voluntat que pel realisme, que ve una primavera calentíssima i encara n’hem de veure de molt grosses, que l’aparent desigualtat de forces no pressuposa el resultat final, que no sabem si durarà molt o poc, que és irreversible encara que es vulgui fer veure que no passa res i que no està clar com ni de quina manera la resolució d’aquesta crisi territorial i de model de conviència (perquè el final d’una crisi sempre comporta el naixement d’una nova realitat) pot beneficiar-nos o perjudicar-nos. I qui sabrà treure suc de tot el tràngol. Perquè diuen els gurús econòmics que de les crisis sempre en surten noves oportunitats... o això era una teoria?

 

Absolució per Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Quim Forn, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Tamara Carrasco, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila (mal que em pesi). Que puguin tornar de l’exili Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Meritxell Serret, Anna Gabriel i Marta Rovira, Valtònic i Adrià Carrasco.

Altres articles de Jaume Farrés

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.