Sebastià Borràs. Homentage als igualadins dels anys negres.

Aquest començament d’agost he pogut llegir la notícia de la mort del Sebastià Borràs, als 87 anys, i l’article de record que aquest diari va publicar.

Jo el vaig tractar poc i tinc molt poca autoritat per opinar sobre la seva persona i sobre la seva tasca. El recordo a l’antic Diari d’Igualada (on jo col·laborava esporàdicament), al carrer de la Creueta, treballant més hores que un rellotge, el recordo en algun sopar o en alguna reunió, amb aquella fesomia inconfusible, graciosa, una barreja entre Grouxo Marx, José Luís López Vázquez i un cantant de corridos mexicans. Recordo que sempre estava content i sempre es mirava la realitat (després en parlarem) passada pel filtre de l’humor, que la humanitzava i la feia més amable. Si valorem la seva trajectòria ens adonarem que era un home polifacètic: periodista de carrer, columnista (amb el seu nom o amb pseudònim), corresponsal, home de ràdio, rapsode, autor, actor i director de teatre, cronista esportiu, cultural, artístic, entrevistador i fotògraf, il·lustrador i dibuixant, administrador i “encarregat”, xerraire i inquiet i tantes altres ocupacions que segurament em deixo.

La desaparició del Sebastià m’ha fet pensar que Igualada potser no ha estat justa amb la gent com ell. I que se n’està anant una generació de persones que van fer molta feina, molta!, i que no se’ls ha reconegut prou. I no només això, sinó que des de les esquerres, el progressisme i algun sector del catalanisme igualadí es va voler amagar, silenciar i menystenir la feina d’aquestes persones, que només van tenir la pega d’haver nascut a començament del segle XX i d’haver hagut de desplegar la seva vida personal, professional, social i cultural sota la dictadura franquista. Això, en molts casos, els va condemnar.

Eren una generació de persones amb múltiples inquietuds, que van viure un clima i unes circumstàncies que no els permetien créixer, evolucionar i formar-se d’una manera ordenada i que no van tenir altre remei que aprofitar els mitjans que tenien al seu abast (que eren els que eren, naturalment) per desenvolupar aquestes inquietuds. Poques persones van fer molta feina, a canvi d’hores, de dedicació, de col·laboració i de voluntarisme. Crec que no m’equivoco si dic que gent com el Sebastià van haver de sobreviure al difícil paper que la història els tenia reservat. Són gent que no van estar ficats d’una manera fanàtica dins del règim franquista, però tampoc no s’hi van enfrontar obertament: senzillament van aprofitar els pocs mecanismes que tenien al seu abast per anar desenvolupant la seva tasca. Un article en català, un comentari irònic i crític amb la situació del dia a dia, la recuperació de la petita història local o la vàlvula d’escapament del folklore o, senzillament, deixar constància escrita i gràfica del món i de la societat que van viure. Ara que tenim llibertat d’expressió i que no hem de patir pel que escrivim o opinem, costa de fer-se idea del que significava treballar en un mitjà de comunicació amb la censura i la pressió asfixiant del pensament únic.

M’he descuidat de dir que gent com el Sebastià i la seva generació són autodidactes i que feien diaris o programes de ràdio sense tenir la carrera de periodisme, que feien obres de teatre sense haver anat a cap acadèmia i que escrivien molt millor en català i en castellà que molts llicenciats. Tampoc no s’hi van fer rics, això és una evidència. Amb la perspectiva del temps i amb la distància generacional em fa l’efecte que el Sebastià i la gent com ell van decidir que, malgrat tot, volien viure una vida plena i que no es volien resignar a que algú dictés, decidís i programés com havia de ser la seva existència i la de la seva ciutat i, si m’apureu, la del seu poble.

Insisteixo que Igualada té pendent amb aquests conciutadans algun reconeixement. Que sigui aquest escrit, una primera mostra d’homenatge.

1 Comentaris

j

j.satorras

Igualada

23 d'agost 2016.19:57h

Respondre

Jaume: Genial el teu article. El subscric de cap a peus.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.