Dijous, 8/10/2015
1541 lectures

El talús del Pi, ara balla ara balla...

Independentment de les desgràcies, negligències, caigudes i altres pegues que han anat associades a la construcció del mur de contenció de la muntanya del Pi, he de dir que no m’agrada, que el trobo fora de lloc, que no lliga amb el paisatge de la riera, que és agressiu a la vista, massa pretensiós i, sobretot, innecessari i antieconòmic. M’explicaré.

La muntanyeta del Pi, com la majoria del relleu que es troba a prop de la riera, està formada pel que anomenem galera, margues blavoses que són molt fortes quan estan sotmeses a pressió, però que al contacte amb l’aire lliure i la humitat es van erosionant a poc a poc. Per això, qui va construir-se la casa i el pati en un extrem d’aquesta muntanya sabia perfectament que amb el temps el terreny s’escagassaria i que podria enfonsar-se-li la casa o el pati. Quan passàvem per carrer del Rec es veien les darreres edificacions penjades del barri del Pi (tampoc tantes) i semblava clarque un dia o altre podria passar alguna cosa. 

Ara bé, la solució passava per fer aquell talús de pedra de dimensions col·lossals? Sense ser enginyer ni economista, em sembla que és més molt més car fer aquesta barbaritat de paret que compensar els propietaris afectats i, a través d’una negociació, mirar de buscar-los un altre lloc més segur on viure. La muntanya podria anar fent el seu procés d’erosió i ningú no correria perill.

El resultat és un mur de 14 metres d’alçada, format amb unes grans pedres (que no són pròpies del paisatge de ribera) que visualment trenquen l’harmonia del curs de la riera encaixonada entre Igualada i la falda del Pi i que, per l’alçada i el volum de les pedres recorden massa a una muralla ciclòpia, com no n’hi ha d’altra igual en tota la contrada, una demostració gratuïta i una mica vanitosa de nervi i de fortalesa sobre la base d’una muntanya d’argila que s’anirà degradant a poc a poc, per molta pedra que s’hi posi al damunt.

Si, a la banda d’Igualada, hi trobem l’arquitectura del Rec, amb materials pobres, d’obra lleugera i senzilla, molt airejada, una mica caòtica, un barri de creixement i desenvolupament anàrquic, però que en conjunt manté una harmonia ben evident i que no és agressiva a la vista, davant per davant, a l’altra banda del riu, hi tindrà una paret aparatosa, barroera i inútil.

El destí ha volgut que l’obra no hagi anat bé (no em feu dir qui en té la culpa, pobre de mi!), però és evident que la caiguda per dues vegades, de la part central d’aquesta paret es pot interpretar com un rebuig de la natura, de la força de la gravetat i les lleis del destí, a la intervenció humana. Una lliço de modos a la vanitat. La natura és tossuda i diligent i qui sap si una rierada futura pot descalçar la paret que, malgrat la seva aparatositat, potser només és un gegant que té els peus de fang i el Pi es veurà alliberat d’aquell pedaç, d’aquella nosa, que el fa una mica menys bonic.

2 Comentaris

R

RO

8 d'octubre 2015.19:55h

Respondre

Doncs no hi havia pensat, però sí que tens raó, sí

J

Josep

Igualada

8 d'octubre 2015.17:01h

Respondre

Soc persona que cada setmana he anat a pasejá pel carrer del rec i a veure aquest inmens mur de pedra que anaven costruin desde el primer moment veia un mur solid pro que li faltaba per la part de... Llegir més darrera uns bancs d’homigó i ferro , cuan va passar dels 5 metres d’alçade ,vaig creure desde el primer moment que allo cauria i fent comentaris en varias persones que sempra estan miran ho vaig dir varias vegades . Tens tota la raó que en un terreno com aquell argilos amb el pas dels anys es va descomponent; no sé com ho arranjaran, pro crec que els materials moderns com el formigo i ferro no i faltaran.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.