Divendres, 20/3/2015
827 lectures

"L'art de la comèdia"

Avui torno a parlar de teatre italià, i per segona vegada del mateix autor: Eduardo de Filippo, un veritable home de teatre a l'antiga, ja que va debutar amb quatre anys fent de nen en una obra del seu pare. De Filippo és un mestre del teatre popular amb trames senzilles que a tothom distreu, però paral·lelament s'hi pot fer una segona lectura de denúncia on fa aflorar sense pietat vicis de la societat en què va viure.

L'Art de la Comèdia passa als anys seixanta, en una província llunyana i semi abandonada pel govern. S'acaba d'incorporar el nou prefecte just un dia en què hi ha hagut un accident ferroviari a uns pocs kilòmetres. Totes les forces s'han desplaçat al lloc del desastre i al palau de governació només hi queda personal recentment arribat que no coneix res de la ciutat. El secretari ha preparat les visites de les forces vives —el metge, el capellà, l'apotecari, la mestra...—, però el primer a ser rebut és el director d'una companyia de còmics amb problemes... la trama és força embolicada i seria un disbarat voler-la relatar en tan breu espai.

El que sí que vull explicar és el que hem vist els espectadors només entrar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Una escenografia poc habitual, com el magatzem de la sala d'espectacles, on es movia la companyia, la dels problemes. Disposen l'atrezzo, es vesteixen i aleshores comença la representació. La primera hora és un diàleg —una filigrana magníficament traduïda per Xavier Albertí— entre Lluís Homar (còmic) i Joan Carreres (prefecte), amb presència del secretari (Lluís Villanueva). Una lliçó magistral d'interpretació. La segona hora és un absolut disbarat, una bogeria amb les visites de les esmentades forces vives —són de veritat o actors disfressats?—, el prefecte cagant dubtes, el capellà menjant castanyes i deixant el terra fet una merda, el metge reclamant la seva part de glòria, doncs ell salva vides i la fama se l'emporta la imatge d'un nen Jesús que... Tots els actors en estat de gràcia i magníficament dirigits pel mateix Homar.

Hi ha molts tipus de teatre i a la vegada el teatre té moltes funcions: divertir, educar, denunciar... però hi ha autors que saben unificar-ho tot en una obra i en això de Filippo és un mestre. Encara la podeu anar a veure a Barcelona: la fan fins al 12 d'abril. Val molt la pena.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.