Dijous, 17/9/2015
1061 lectures

Sobre la incertesa

Aniré al gra. El dubte és aquest: ¿és preferible abraçar-se a la seguretat, a la vida estable i a la certesa dels dies? o, per altra banda, ¿és preferible abraçar-se a la incertesa, a la possible misèria i al viure en el misteri?

No és una tria fàcil de respondre i, potser per això, és un dilema interessant. Hi ha qui, de ben segur, tindria clara la resposta. Com Marcel Proust (1871-1922) que, després de dedicar prop de quinze anys a escriure A la recerca del temps perdut -la seva obra més ambiciosa i que acapara fins a set volums-, en arribar al final de la seva vida i en mirar enrere es va adonar que els anys en què més havia patit havien estat els més valuosos, ja que eren els que li havien permès esdevenir qui era. ¿I els seus dies feliços? Potser només havien estat una pèrdua de temps en què no havia après res. 

Segurament afirmar això és afirmar massa però, en certa manera, crec que en aquesta idea hi ha una part de veritat. ¿No és, a vegades, quan més sofrim que més vivim? ¿No és preferible que ens passi alguna cosa punyent abans que no es passi absolutament res de res? Ho desconec, però aquest és, en el fons, el fonament principal del concepte de «capacitat negativa» (negative capability). Es tracta d’un dels conceptes més fascinants que el poeta anglès John Keats (1795-1821) va utilitzar per descriure la seva manera de viure –i entendre- la vida. Cal dir que la vida de Keats va ajudar a engrandir la vinculació entre el poeta i el concepte de «capacitat negativa». Keats va morir quan just tenia vint-i-cinc anys i va deixar rere seu un grapat de versos i cartes captivadores. Possiblement, els escrits que més il·lustren la passió (o hauria de dir dolor?) de Keats són els que van dirigits a Fanny Brawne, qui va ser el seu gran amor. Malgrat només es van conèixer i enamorar durant els pocs anys en què van ser veïns, l’empitjorament de la malaltia del poeta va forçar que Keats fos enviat a l’estranger i, de retruc, una separació punyent. Les cartes escrites des de la distància, moltes d’elles recollides en llibres -com ara So Brigth and Delicate-, són vibrants i mostren com la incertesa, la inseguretat i el dolor poden ser elements essencials per a la creativitat.

Tot i que Keats només es va referir al concepte de la «capacitat negativa» de manera escrita una única vegada -en una carta el 1817 dirigida als seus germans-, aquest es va convertir en una de les idees més memorables del poeta romàntic. He volgut traduir un fragment de la carta que penso que ho il·lustra prou bé:

Moltes coses s’entrellacen en la meva ment i, de sobte, em va estremir aquella qualitat que Shakespeare posseïa tan enormement –em refereixo a la «Capacitat Negativa», o sigui, quan un home és capaç d’ésser en la incertitud, els misteris, els dubtes, sense cap cerca irritada dels fets i les raons. Coleridge, per exemple, deixaria passar de llarg una veritat bonica aïllada arrabassada del Penetralium del misteri per ser incapaç d’acontentar-se amb la meitat del coneixement. Si continuéssim aquesta idea durant volums i més volums, no arribaríem a cap altra conclusió que aquesta: en el gran poeta, el sentit de la Bellesa supera qualsevol altra consideració o, més aviat, anul·la qualsevol altra consideració.

I sempre passa el temps i jo em segueixo preguntant si, en el fons, la vida més real no és altra que la que prefereix viure els dubtes i les preguntes abans que evitar-los; la que prefereix la incògnita, la incertesa i els llindars; la que es viu en el misteri i en el fang que ens col·lapsa quan els dies no són confortables. I sempre passa el temps i el dubte persisteix. Potser és, com en les grans qüestions, que no existeix resposta vàlida.

Altres articles de David Soler Ortínez

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.