Dimecres, 18/3/2015
1019 lectures

Mòbils?

La polèmica està servida. De ben segur que a ningú se li ha escapat el rebombori que, fa unes setmanes, es va produir arran de la decisió de permetre l’ús del mòbil a les aules. Per a mi va ser una notícia estranya. En un primer moment, semblava que el govern s’inclinés per la seva prohibició, però en poc temps, la història va canviar i, al final, el missatge va ser en sentit contrari. Mòbil a les aules? Sí, gràcies. Probablement alguna cosa hi va tenir a veure que aquella mateixa setmana Barcelona fos la seva capital mundial.

Sigui com sigui, vaig trobar-me atrapat en un mar de contradiccions. En sentir la primera notícia, la meva reacció va ser de suport. On anirem a parar? Us imagineu els estudiants, mòbil en mà, a la classe?. Però en sentir la segona, i escoltar els arguments, vaig pensar... per què no? Els estudiants d’avui en dia han d’usar, com a eina, tot allò que és al seu abast en el món real.

Ben pensat, potser si que és cert. A cada generació se’ns han aplicat metodologies d’estudi diferents, on descartàvem les de generacions anteriors en pro del progrés. Però... totes han estat encertades? No ho sé, només penso que a certes edats és molt important el que t’ensenyen i com ho fan. Jo, encara ara, em trobo a vegades comptant en castellà mentre aixeco els dits, un a un, per ajudar-me.

Com s’ho faran a les escoles? No totes són iguals. No tots els equips docents pensen de la mateixa forma, no totes les escoles disposen dels mateixos recursos ni les mitjanes d’edat dels professors tenen perquè estar sincronitzades. Penso en molts professors d’avançada edat que amb prou feines usen el mòbil (o que no volen sentir-ne a parlar ) i molts de joves que hi veuen totes les possibilitats... Amb quin criteri l’aplicaran a l’aula?

Estic d’acord que el mòbil pot esdevenir una eina clau en l’aprenentatge, però encara ara no he vist cap norma reguladora que indiqui per on cal anar. Si tot queda a criteri del docent, malament anirem. No pel docent, sinó per l’ampli ventall de possibilitats que hi ha i de la poca homogeneïtat dels entorns operatius dels dispositius mòbils. Ara com ara, no hi ha cap element comú que permeti, d’una forma còmoda i sense esforç  per part del docent, usar el mòbil en ensenyament, sense haver-se de concentrar en aquesta tasca. És com a principis dels noranta. L’escola que volia usar els ordinadors de forma integrada amb les assignatures, havia de suar sang per aconseguir que les coses rutllessin de forma natural. Al davant sempre hi havia algú que tibava del carro, algú a qui  agradaven les noves tecnologies. Penso que amb els mòbils, ara com ara, passarà el mateix.

I a banda de tot això, cal tenir en compte el principal: l’educació dels pares és fonamental en tots els àmbits i, en l’ús dels mòbils, també. Obrir la veda en l’ús d’aquests dispositius a l’escola és com permetre als alumnes anar sense bata i deixar que els pares vesteixin els nens segons els seus criteris. Molts pares usen la indumentària dels seus fills per establir la seva classe social i potència econòmica, marcant la discriminació entre els propis nens. I penso que això no està bé. Si traslladem el tema vestuari als mòbils, què en pensareu d’un nen de deu anys que porti un mòbil d’última generació de 700 euros a les seves mans? Doncs pensareu en els seus pares. I, el que és més greu i donat que tothom té llibertat de comprar el mòbil que vulgui, aquest marcarà la diferència social entre ells. Ja no existirà allò de “el meu pare és policia”... se substituirà per la descripció tècnica del terminal del nen... cosa que servirà per fer sentir malament els altres companys. A cada època hi ha d’haver indicadors d’estatus social. A aquesta sembla que li tocarà al mòbil.

A banda de la poca homogeneïtat entre entorns (malgrat només hi ha dos o tres líders al mercat), crec que ha de ser molt difícil que tota la comunitat educativa es posi d’acord en la forma d’usar el mòbil a les aules. Uns parlen de codis de colors per marcar la pauta d’ús. D’altres, de franges horàries. On convergirà tot això? I se’ns ha preguntat als pares què és el que volem? Perquè parlant amb molta gent, d’opinions n’hi ha de molts colors i sembla que, en general, es troben dividides en dos blocs. Els del sí i els del no. I no vull semblar un retrògrad. Corren per internet acudits sobre els herois que érem els que, en l’època dels estudis, no teníem al Sr. Google per consultar tot tipus de coses. Però a la vegada, jo que consultava enciclopèdies de paper, em meravello dels herois que eren els meus avis, que no tenien ni aquestes; això em fas sentir menys neandertal a l’època dels xips. Clar que, en èpoques passades, el tema d’estudis, estatus social i continguts pedagògics eren diferents...

Ens trobem davant la voràgine de l’evolució tecnològica i, potser, cal que adaptem el món de l’aprenentatge al món real. No em sé imaginar una colla de nens passant paperets a les taules de les escoles, més aviat penso en missatges en un grup de Whatsapp, però... això és positiu? Influirà en el futur dels nois i noies que en uns anys dirigiran el país?

Sempre recordo un amic que em va dir... Ara es discuteix el temps que els joves passem a les vídeo-consoles, però el dia de demà nosaltres dissenyarem lleis i dirigirem empreses i, potser, el fet de provenir de la cultura del vídeo-joc farà que vegem les coses diferents.

I... per què no?

No ho sé. Cada dia apareixen més notícies alarmants sobre l’ús d’aquests aparells. Addiccions, deformitats als dits, interferències en la salut degut a les seves radicacions... No m’hi vull trencar més el cap, no arribo al cap del carrer i no sé què opinar, francament. Potser, en el fons, el que més em preocupa és que aquesta eina sigui segura i no hàgim de penedir-nos mai, ningú (com més d’una vegada ha passat en altres decisions sobre educació), de la decisió de permetre aquesta eina a les aules.

El temps dirà. 

Altres articles de Manel López i Seuba

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.