Vivim envoltats per normatives, regulacions, lleis i normes de tots tipus pensades per a tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida. Unes pensades amb més fortuna, d’altres amb menys, unes que agraden molt a uns i enfurismen als altres. Només cal pensar en el conflicte de la llei dels estibadors que aquests dies omple la premsa.

I és que a diari, el poder legislatiu, legisla. I ha de fer-ho bé i preveient tot els detalls derivats de cada llei i, també, en el seu caràcter sancionador si s’escau.

La llei sempre ha anat un pas per darrera del món real. És a dir, sempre s’ha creat un buit legal sobre algun aspecte que, tard o d’hora, s’ha hagut de regular. Recordo, per exemple, quan va haver-hi l’explosió de la moda de les motos aquàtiques, que qualsevol podia conduir i, ara, cal disposar d’un permís per portar-les.

A vegades penso que és per culpa de la meva feina, encara que cada cop veig més que és per culpa de l’edat, que em trobo llegint resolucions del govern o veient el canal del Parlament de Catalunya (http://www.parlament.cat/web/canal-parlament/index.html) o, encara pitjor, la televisió del parlament Europeu (https://www.europarltv.europa.eu/es/home). És en aquest últim on m’ha cridat l’atenció la presentació i posterior votació d’un informe d’una Eurodiputada sobre robòtica i legislació.

Davant el progrés actual de la tecnologia, i sobretot ocasionat pels nous tipus de robots que van apareixent al mercat (drons i cotxes autònoms bàsicament), existeix incertesa i, perquè no, por, sobre les conseqüències de la seva quotidianitat i el seu efecte a la societat actual. En un moment en el que Europa lidera en aquest camp, existeix un buit legal sobre les responsabilitats derivades de l’ús dels robots. S’entén millor, encara, quan es pensa que aquests comencen a estar dotats d’intel·ligència artificial molt superior a la que mai ha existit i ja comencen a poder prendre decisions autònomes sense la intervenció humana.

Sobre la taula hi ha una qüestió inquietant, que pertany al món de la filosofia, i que planteja diversos escenaris sobre què podria ser el món futur si aquesta nova intel·ligència superés la humana i tingués consciència d’ella mateixa. Moltes són les pel·lícules que aborden aquest tema i crec que la majoria d’elles no ens deixen en gaire bona situació, als humans.

No som encara en aquest punt, però sí que ens trobem en el moment adequat per pensar en això i, com ja es comença a proposar al parlament Europeu, crear les bases jurídiques necessàries per omplir aquest buit. És una tasca complicada i no només es tracta de discutir sobre l’ètica del cotxe autònom que decideix per si sol què ha de sacrificar en casos extrems, la cosa és molt més complexa. Els Eurodiputats volen anar molt més enllà, ja que la seva intenció és regular també la interacció social entre els humans i els robots, el seu comportament, la privacitat de les seves dades... Molt més del que marquen les tres lleis de la robòtica inventades pel rus Asimov.

Tan és així que a l’informe es parla de “persona electrònica” amb un status jurídic propi (ja imagino formularis on consti “Persona física / Persona jurídica / Persona electrònica), amb drets i obligacions com qualsevol altre i, com no, havent de pagar impostos per existir –això últim sembla ser el més cert, no és broma-.

De moment es tracta d’un informe, aprovat pel Parlament Europeu, però que obre la porta pel debat més profund sobre aquest tema i que té a veure amb qüestions com tenir sexe amb robots (de moment només es fa amb nines -i ninos- realistes), casar-s’hi o adoptar-los legalment.

En un context com l’actual, potser hi ha coses més importants sobre les que legislar, segur. La crisi dels refugiats és probablement la més urgent i, al carrer, que els eurodiputats pensin en altres coses és un fet que no agrada massa a molta gent. Però és una feina que cal fer, amb la mirada posada al mitjà i al llarg termini, pensant en futures generacions.

A Catalunya també es legisla sobre el món tecnològic. En forma de projecte de llei, que va aprovar el parlament fa molt poc, es pretén regular les voluntats digitals dels ciutadans per tal que, en morir, puguin designar hereus digitals. Aquesta herència permetria que els escollits podessin decidir què cal fer amb els comptes existents a les xarxes socials, amb les dades del núvol, amb els dominis d’Internet... Vaja, amb tot el relacionat amb la nostra identitat digital.

Ara, el debat és a mans dels experts. Filòsofs experts en tecnologia, professors universitaris i advocats especialistes apunten diferents problemàtiques relacionades amb això. Per exemple, quin poder poden tenir els tribunals locals davant empreses que tenen la seva seu als estats units, entre d’altres entrebancs. Sigui com sigui, resoldre aquestes barreres serà a mans dels polítics i dels acords internacionals. De moment sembla que el projecte de llei tirarà endavant, encara que si voleu un consell i mentre tot això arriba, no estaria pas malament enganxar la contrasenya d’accés a la nostra vida digital en un “post-it” a la nevera.

Pels qui vulgueu saber-ne més, podeu llegir l’entrevista a l’Eurodiputada Mady Delvaux i veure l’expedient del projecte de llei del Parlament de Catalunya.