La tecnologia és al servei de les persones. Amb aquesta condició és amb la que, teòricament, tots anem fent el que podem en el nostre dia a dia. I si l’una és al servei de les altres, la paraula persones ha d’incloure tot el col·lectiu, sencer, sense excloure ningú.

Aquests últims temps he vist materialitzar-se moltes coses impossibles, a priori, fa uns anys. Signatura electrònica, tràmits administratius on-line, videoconferència, DNI electrònic, comerç electrònic... Totes elles ens faciliten la vida, en general, i encara no conec ningú que m’hagi rebatut els seus clars avantatges: rapidesa, velocitat, ecologia... són tecnologies que ens alliberen de certes servituds que, ben aviat, veurem com molt llunyanes i arcaiques. Com fer creure a un nen que abans no teníem telèfons mòbils.

Amb tot això vull fer referència a la investidura telemàtica del president Carles Puigdemont des de Brussel·les. En aquest cas, que per mi és molt clar de voluntat política, veiem que la tecnologia permetria realitzar aquest esdeveniment sense problemes. No només posant una càmera si es vol, sinó afegint totes aquelles comprovacions biomètriques que calguin per entendre que la persona que veiem és qui diu ser. Però clar, molts cops la voluntat política és la que fa que la tecnologia no es pugui usar, malgrat que els mateixos polítics que la veten són els que promouen el govern digital, el tele-treball o han imposat l’ús dels certificats digitals amb l’administració pública, per exemple, sense oblidar les possibilitats de moure els nostres diners fàcilment des d’un telèfon mòbil...

Tot i amb això, en el cas polític la tecnologia de la tele-presència també es demostra al servei de totes les persones, ja que tan serveix a uns per evitar la presència física com als altres  per criticar-ne el seu ús per evadir la justícia.

En una societat que es diu moderna i avançada, que prova de destacar en tots els avanços tecnològics possibles, se’m fa increïble que no s’accepti com a normal una cosa que, de fet, fem a la pràctica cada dia. La no-presència vehiculada per la tecnologia hauria de ser tant acceptada com la presència física si l’objectiu és dur a terme qualsevol activitat amb normalitat.

Però és clar, hi ha moltes coses que encara ens estem forçant a normalitzar i moltes persones les troben anormals. Per mi, un exemple és la feminització dels termes en la majoria de mitjans que segueixo. Em sona molt malament, encara (i crec que sempre m’hi sonarà), sentir de forma continuada i compulsiva termes com “tots i totes” per voler diferenciar sexes o recordar-nos l’existència del femení, que es tatxa com a discriminat. En català tenim la sort de poder usar el terme neutre “tothom”, que soluciona algunes situacions rocambolesques, però hem d’acceptar que ens trobem molt lluny de la normalització en l’àmbit del gènere quan, potser, el més fàcil era acceptar l’ús clàssic dels corresponents adjectius. Cada cop més, però, veig que tinc la batalla perduda ja que, parlant amb la meva nena de 7 anys, sempre em corregeix quan pregunto sobre els nens de l’escola amb un “i les nenes també, eh?”...

Parlava fa poc temps amb una “influencer” de l’àmbit de les noves tecnologies per arribar a un acord per fer una xerrada sobre el quasi inexistent paper de les dones en el món de les TIC. Vam estar parlant més estona sobre el títol que hauria de tenir que no pas sobre el contingut, per no fer que aquest demostrés que existeix algun problema entre dones i tecnologia. Però jo em pregunto: si hem de fer una xerrada per crear vocacions tecnològiques entre les dones, hem d’anunciar‑la de forma que elles no s’adonin que són el públic objectiu? Una demostració més que aquesta pretesa normalitat és molt lluny de ser normal.

Cal temps per fer nostres algunes coses, com ha calgut temps per assumir l’euro com a moneda habitual. I mentre el món polític no s’aclareixi i creï normatives específiques que prevegin aquestes situacions, ens trobarem que les normes en les que la política es basa es troben allunyades, un cop més, de la societat real.