Revisar la història del país a partir de la premsa i el periodisme

El museu és un projecte sorgit de la iniciativa de la Fundació Comte de Barcelona, que celebra el 25è aniversari el 2011, coincidit amb el 130 aniversari de “La Vanguardia”; aquest diari serà precisament el fil conductor del Museu, que també acollirà la història d'altres mitjans de comunicació del país, premsa, ràdio i televisió.Així serà també un museu social i tècnic al voltant de la història de la premsa a Catalunya, on alguns dels elements que s'hi encabirien són: Orígens de la premsa a Catalunya (1637-1837), la formació de la premsa moderna (1837-1888), l'estabilitat de la premsa de masses (1888-1931), la premsa republicana, periodisme de revolució i guerra, el control i la censura durant el franquisme, escenografia d'una redacció i un taller d'abans de la guerra, el fotoperiodisme, estudis de ràdio i televisió...

L'igualadí Antoni Dalmau, que forma part de la comissió executiva del Museu de la Premsa ha explicat a anoiadiari que els passos que queden per fer són acabar de redactar l'avantprojecte de la rehabilitació de l'edifici de la Cotonera, trobar finançament per redactar el projecte executiu i encarregar el projecte. Dalmau ha avançat que el finançament el començaran a buscar a través de les administracions públiques, tant la Conselleria de Cultura com el Ministerio, ja que tots dos organismes tenen el programa de l'1% cultural destinat a la recuperació d'edificis antics.

La Igualadina Cotonera

La Igualadina Cotonera és un edifici fabril d’Igualada destinat a la fabricació de cotó que va ser construït entre 1841 i 1842 i que va funcionar fins al 1967. El complex arquitectònic constitueix l’expressió més primitiva conservada a Catalunya del model manxesterià de fàbrica tèxtil, que es caracteritzava per l’existència de nombrosos espais diàfans disposats en forma de quadres i organitzats verticalment a partir de diferents plantes. En el cas de la Igualadina Cotonera, l’edifici està format per cinc plantes sobreposades, amb quadres rectangulars de 45 m de llargada i 15 d’amplada, a les quals s’annexen en cadascun dels extrems uns cossos rectangulars de 19 m de llargada per 8 d’amplada. El sosteniment de cada planta es garanteix mitjançant l’alternança de columnes de ferro colat i de fusta, jàsseres i entarimats de fusta, que permeten la formació dels grans espais diàfans de l’interior de la nau i l’obertura d’un gran nombre de finestrals.

L’empresa promotora de la fàbrica va ser la Compañía Fabril Igualadina, constituïda oficialment l’any 1842, amb el capital majoritari de Ramon Castells i Pié (30%) i amb participació dels principals cotoners igualadins, entre els quals Ramon Godó i Llucià (1801-1885) i el seu cosí Oleguer Godó i Castelltort. A partir de 1935, la direcció de la fàbrica passa a mans de Joan Godó i Pelegrí (1876-1957), el qual, implicat en la indústria des de molts anys abans, alternarà igualment l’activitat privada amb la política. Després de la guerra civil —en què va ser col·lectivitzada poc més de dos anys—, la indústria, passa dificultats considerables a causa de les restriccions, tant en la matèria primera com en l’energia. El 1957 la raó social torna a transformar-se en una anònima, la Sociedad Anónima Textil Igualadina, ara amb l’entrada d’una altra família, els Ortínez. L’any 1967, quan ja només ocupava 40 treballadors, serà la data del seu tancament i abandonament definitiu.

Després de diverses vicissituds i de risc d’enderroc de l’edifici, es va declarar com a bé d’interès local per part de l’Ajuntament d’Igualada (1997) i com a bé d’interès nacional per part de la Generalitat de Catalunya (2006), així com l’adquisició de l’edifici per part de l’ajuntament d’Igualada (2003).