L’igualadí Jordi Camins aclareix les causes que poden portar a 'l'esclat d'una glacera'

En primer lloc, explica que ‘la glacera en qüestió és la de Tête Rousse, situada al vessant oest (França) del massís del Mont Blanc, una de les geleres més petites de les 4.500 glaceres actives que hi ha actualment als Alps. Està situada a una alçada mitjana de 3.200 m, per tant al límit de la línia d’equilibri de les glaceres alpines, cosa que fa que el procés de desgel a l’estiu sigui molt accentuat i es trobi en un clar procés de recessió’.

Segons en Jordi, ‘tot i que parlem d’una glacera de molt petites dimensions, la de Tête Rousse encara manté gruixos de gel que superen clarament els 50 metres (l’equivalent a un edifici de 15 plantes), el perill de desbordament de les cambres d’aigua del seu interior és real i pot causar estralls molt considerables, tal i com ha succeït en altres ocasions, en especial l’any 1892 quan van perdre la vida més de 200 persones i van quedar destruïdes o seriosament afectades poblacions com Bionnay, Sant Gervais les Bains i Le Fayet. Això ens fa comprendre la importància i magnitud dels aparells glacials, encara que siguin de reduïdes dimensions, enfront de la ‘petitesa’ de les infraestructures creades per l’home’.

Un fenomen habitual

De totes maneres, Camins diu que el canvi climàtic és un fet evident, però que la formació de cambres d’aigua a l’interior del gel és un fenomen ‘força corrent’, que no s’hauria d’utilitzar com a reclam o titular per explicar el canvi climàtic. Així, ‘la fusió del gel de les glaceres s’inicia cada any a la primavera i com és lògic s’accentua de manera molt important a l’estiu. Una part d’aquesta aigua pot quedar retinguda a l’interior de la glacera formant grans cambres d’aigua, principalment per dos motius: ‘ perquè la consistència del gel té el mateix efecte que un dic de contenció i manté empresonada aquesta gran massa d’aigua’ i ‘perquè a l’estiu la velocitat de desplaçament de les glaceres s’incrementa, i això fa que el mateix gel obstrueixi els torrents de desglaç disminuint-ne la capacitat d’evacuació i afavorint encara més l’acumulació d’aigua a l’interior de la gelera’. A més, a la Glacera de Tête Rousse, la situació s’agreuja com a conseqüència de la configuració del fons rocallós, on uns espais buits de formes semblants a grutes afavoreixen la formació d’aquestes cambres d’aigua no tan sols a l’interior sinó també a la part inferior de la glacera.

Conseqüències catastròfiques

Actualment s’estima que a l’interior de la Glacera del Tête Rousse hi ha emmagatzemats 65.000 metres cúbics d’aigua. El buidament sobtat d’aquestes cambres d’aigua es produeix quan la pressió de l’aigua és superior a la resistència del gel que l’empresona produint-se el trencament del ‘dic de gel’ i una gran erupció d’aigua i fragments de glaç de grans dimensions. Es pot dir que la glacera esclata i els efectes són semblants al del trencament del dic d’un embassament. A la Glacera del Tête Rousse es produeix encara un efecte multiplicador que consisteix en què la riuada ocasionada per buidament de les cambres d’aigua afecta a la part inferior de la veïna Glacera de Bionnassay, uns 1.400 més avall, emportant-se per davant importants masses de gel i molt material d’erosió, grans roques, arbres i vegetació, etc. (el que els francesos anomenen ‘lave torrentielle’) que per experiències anteriors acaba multiplicant per cinc els efectes de la riuada.

Solucions?

Al segle XIX els glaciòlegs ja van començar a treballar en aquest tipus de fenòmens, per evitar-ne els lògics danys. ‘En concret, a la Glacera del Tête Rousse, els anys 1899 i 1904 es van construir dues galeries de més de 200 m de llargada al gel i la roca en direcció a la Glacera de Bionnassay, per tal de facilitar la sortida d’aigua del desgel, després de que a part de la de l’any 1892 es produïssin dues noves erupcions els anys 1894 i 1896. Solucions en el mateix sentit es van adoptar i es segueixen prenent a la pràctica totalitat de les glaceres alpines’, explica en Jordi.

Actualment, amb tecnologies molt més avançades, quan es detecta la formació d’aquestes cambres d’aigua amb perill imminent d’erupció, s’intenta buidar-les mitjançant bombes d’extracció. Per arribar a l’aigua empresonada i col·locar-hi les bombes es perfora el gel amb aigua a pressió a temperatures molt elevades. Tot això es complementa amb la instal·lació de sistemes d’alarma amb capacitat de detectar el trencament de la glacera, que permetrien disposar d’uns 15 minuts per a l’evacuació dels habitants de les poblacions més properes amb protocols establerts prèviament, molt semblants als que s’apliquen en cas d’erupcions volcàniques en altres llocs del món.

Altres erupcions de cambres d’aigua

De les esmentades erupcions de les cambres d’aigua del Tête Rousse dels anys 1892, 1894 i 1896, la primera és una de les més conegudes: ‘en aquella ocasió, amb les tristes conseqüències que ja he citat, es van alliberar 200.000 m3 d’aigua (més del triple de l’emmagatzemada actualment a l’interior de la glacera)’, conclou en Jordi Camins.

Jordi Camins / anoiadiari