Big sister

La més gran s’ha proposat ensenyar espanyol a les altres, que parlen italià i anglès a part de la llengua pròpia. Jo li dic que també els ensenyaré català i es fa un fart de riure. Vindria a ser la mare superiora, però totes li diuen sister. Així doncs, li direm big sister.

És infermera i m’explica que s’ha passat mitja vida a l’Índia, on quan era jove va fundar una missió que entre altres serveis tenia un hospital per a leprosos i una escola per a nens recollits del carrer. No em costa gaire imaginar, doncs, d’on prové la resta de germanes. Me la imagino als anys 60 agafant un avió d’hèlixs i plantant-se al mig de la jungla sense telèfon mòbil ni Internet, i m’angoixo igual que vosaltres. M’ho explica amb un entusiasme d’aquells que s’encomanen.

És molt gran però encara té molta energia, i parla de tot. S’interessa pel meu ordinador portàtil que té el logotip del pecat original a la carcassa, i es mostra preocupada perquè es veu que les germanes més joves en volen comprar un per quan viatgen; però ella no està molt convençuda que això de l’Internet sigui del tot de fiar. Li dic que la xarxa és com el carrer, que té de tot, i que som nosaltres qui triem el que més ens convé, i em dóna la raó.

Després de parlar sobre el lliure albir, surt el gran tema: el Bé i el Mal, i sense embuts em diu que Bill Clinton va fer coses molt bones per al món, i que va ser una llàstima que el fessin fora per culpa dels seus affaires, igual que, segons ella, li ha passat ara a Berlusconi. Diu que aquestes coses no les hauríem de jutjar nosaltres, i que si de cas ja passarem comptes amb Déu quan arribi el moment, i li dono la raó.

És dilluns després d’eleccions i em fa saber que no li fa molt bona espina aquest tal Rajoy. En això també estem d’acord. De fet, estem d’acord en moltes coses, tot i que les maneres d’exterioritzar-ho són formalment molt diferents; però a ella i a la resta de germanes, a diferència d’altres departaments de la gran organització a la qual pertanyen, això no els importa el més mínim. I sempre somriuen.

Fa poc ha entrat una egípcia com a pensionada; desconec la seva història. Fantasiejo pensant que potser és una filla refugiada de Hosni Mubarak i que està a Europa d’incògnit. És l’hora d’esmorzar i xerrem. Atès el context, dono per suposat que és copta però resulta ser musulmana, tot i que ella mateixa m’aclareix ràpidament que és una musulmana “moderna”. Això em fa pensar que la big sister també ho és molt, de moderna, tot i ser una monja.

Arribo de la feina i em disposo a pujar a la meva habitació. Me la trobo pel passadís i em pregunta com m’ha anat el dia. Li dic que molt bé, i tot fent broma li comunico que em disposo a recloure’m a la meva cel·la, com una més d’elles, tot i que en comptes de tancar-me amb Déu jo em tanco amb els meus llibres. Llavors riu sorollosament i tot donant-me uns suaus copets a l’espatlla em fa saber que Déu és a tot arreu, i m’anuncia, paraules textuals, que no em serà tan fàcil desfer-me d’Ell.

Des d’aleshores no he deixat de pensar que si Déu existeix i té franquícies, el petit convent que m’acull des que estic a Roma sens dubte n’ha de ser una. Però jo, per si de cas, continuo refugiada en els meus llibres mentre m’endormisco amb els càntics de fons de les oracions de la tarda.