S’acosten dies de preparar rutes i fer maletes per canviar d’escenari. Potser hi haurà estones de lectura de llarg recorregut, de novel·les riu, aquells clàssics que se suposa que ja hauríem d’haver llegit i potser no encetarem mai... Desenganyem-nos: a vegades l’aire xardorós convida justament a la lleugeresa, això sí, ben escrita. En aquest ‘Preferit’ d’estiu us presento un llibre que acaba de sortir i es pot llegir com el que diu el títol que és, una guia amb tots els ets i uts, i prenent el “sentimental” que la qualifica, com una guia personal de viatge interior, enrere en el passat i alhora clavada al present. El sumari, ben descriptiu, mostra una estructura en tres blocs: “Coses que els visitants heu de saber”, dividit en dinou capitolets d’una pàgina que són com píndoles que tracten des de la història i les tradicions fins el parlar; “La vila de Perpinyà”, amb vint-i-cinc apartats que permeten recórrer carrers, restaurants, places, boulevards i llibreries; i “Rodalia”, amb quinze poblacions (Cotlliure, Elna, Salses...) per poder fer un perímetre d’una trentena de quilòmetres, més l’afegit d’un vocabulari i una bibliografia que s’agraeixen.
Aquesta guia sincera té el plus de ser escrita en primera persona amb el talent literari de Joan Daniel Bezsonoff, nascut a Perpinyà el 1963, que aquests dies també ha presentat el laboriós Diccionari occità provençal-català: “Sempre m’he sentit català (...) el meu port d’amarratge era el Rosselló.” La seva història personal ja la va narrar de manera prou interessant a Una educació francesa, on vam saber de la seva relació amb la Catalunya Nord i el català (“La llengua em regava com una planta.” “Fa anys, panys i candaules que em preocupa l’essència de la catalanitat”) i també del seu avi rus, Mitrofan Tikhonovtx Bezsonov (d’aquí el nom del blog, que val una visita.
Com a endreça ha triat una cita, “Ambulo, ergo sum”, de Pierre Gassendi, filòsof francès del XVII, que és tota una declaració de principis perquè Bezsonoff volta i volta, i nosaltres anem amb ell. "Malgrat la desaparició física de la frontera, una gran ignorància recíproca encara divideix el nord del sud" i descobrim Perpinyà avui, més enllà de la sardana i de la USAP i “la seva catalanitat de fira”. De la mà d’aquest autor honest, coneixem racons i passegem pel Quai de Vauban (l’enemic mortal de Barcelona), on “la vida és bonica com un matí d’estiu.” Sabem de poetes com Josep Sebastià Pons o Jordi Pere Cerdà, cantants com Jordi Barre o el músic Pascal Comelade, i personalitats com Joan Pere Le Bihan, dedicat molts anys a la xarxa d’escoles privades catalanes, la Bressola. Parla dels gitanos que han eixamenat el català per tot Occitània des del segle XV. S'entusiasma deambulant fins al Castellet i en el capítol “Els darrers mohicans” llista els comerços que ens atendran en català, això sí, en horari europeu. A Cotlliure recomana anar-hi una tarda d'hivern i entrar a l'església per veure l'altar de Josep Sunyer, en canvi, no es pot estar d'etzibar que la tomba de Machado ell la retornaria a Sevilla.
Ara Bezsonoff mira la ciutat on va néixer amb indulgència i confessa que li té “una tendresa discreta i sorruda”. Si fos una noia -diu, gastant el tòpic ciutat dona-, no te n’enamoraries a primera vista. Però (em permeto esmenar-lo) potser per això el seu perfum és més durador i l’efecte de conèixer-la creix quan la saps.
Els diumenges al migdia trobarem Bezsonoff al forn de Malloles menjant éclairs de xicolata. Fa delir! Prenem la votura i amb el llibre a la bossa, ens hi plantem en unes hores. Adiu.
