Divendres, 19/1/2018
655 lectures

Haruf: la senzillesa sense adorns  

No podria estar més d’acord amb la recomanació d’Oriol Gabarró la setmana passada, Posa un Pericospi a la teva vida, i com a mostra d’adhesió, avui comparteixo un descobriment de la família periscopial: Kent Haruf (1943-2014), de qui aquesta tardor han publicat Cançó de la plana, en traducció de Marta Pera Cucurell

Cançó de la plana atrapa des del primer capítol fins al final gràcies a l’atmosfera que sap crear Haruf, que embolcalla d’aquella manera que costa deixar de ser-hi dins i quan t’acabes la novel·la, tens la imperiosa necessitat de córrer a buscar-ne una altra d’ell amb el record dels seus habitants encara molt present. Els personatges són gent corrent i humil i, com en les altres cinc novel·les que va escriure, tots viuen a Holt, un petit poble de ficció, inspirat en Yuma (Colorado, EUA), on Haruf vivia i que, si fa o no fa, té les dimensions de Calaf, per exemple. La traça de Haruf és retratar les relacions humanes que s’hi teixeixen: un professor que s’ha d’ocupar sol dels seus dos fills quan la seva dona marxa de casa, dos germans que sempre han viscut sols en una granja aïllada, una noia embarassada a qui la seva mare treu de casa..., personatges que s’alternen en els capítols i s’interconnecten com en cercles que s’eixamplen i es concentren en intensitat. Les emocions i sentiments que els van lligant a mesura que han d’anar resolent els entrebancs de la quotidianitat obren comportes que els tancaven entre reserves i seqüeles de dolor. Els pas del temps -la calor de l’estiu, el fred de la tardor i la primera nevada- i els escenaris -les cases, el poble, els afores- creen un espai d’on no voldrem marxar, per la profunditat d’aquest teixit emocional i per la senzillesa d’uns habitants que commouen sense tòpics barats ni sentimentalisme, sempre amb una franquesa que es resisteix a abandonar l'esperança. 

Haruf, un escriptor tardà de novel·les autèntiques i versemblants, va obtenir el reconeixement de la crítica amb aquest primer volum de la trilogia de Holt, quan ja passava dels cinquanta anys. Fa tres anys li van diagnosticar un càncer terminal i dos dies abans de morir, va acabar de corregir la seva última novel·la, Nosaltres en la nit, que ha publicat Angle Editorial, en traducció d’Anna Turró, i s'erigeix en una mena de testament. El títol original, Our souls at night, resulta molt més evocador de la intensitat expressiva de la intimitat que dos jubilats vidus comparteixen en la nit del seu envelliment còmplice. Es llegeix d’una tirada (128 pàgines) per l’agilitat de Haruf en els diàlegs sense puntuació ni marques que distingeixin entre l’omnisciència i l’estil directe. Convertida fa poc en pel·lícula, Robert Redford i Jane Fonda interpreten els dos protagonistes, el Louis i l’Addi, en una prova que evidencia que literatura i cinema són llenguatges diferents i que la potencia de Haruf no rau en l'originalitat de l'argument (no és que hi passin grans coses) o dels personatges (podríem ser tu o jo) sinó en el seu estil, que no es pot "traduir". La prosa de Haruf és la seva ànima perquè reflecteix la humanitat en l’observació de detalls, és punyent i austera i circula vibrant, plena d’una melodia màgica.

 

 Ja abans de despertar-se va sentir que li pujava allò pel pit i la gola. Llavors va sortir corrents del llit amb les calces blanques i la samarreta unes quantes talles massa gran que portava per dormir i va córrer cap al bany, es va ajupir al terra de rajoles aguantant-se els cabells llargs fora de la cara i de la boca amb una mà, i agafant la vora de la tassa amb l’altra entre nàusees i arcades. Se li va sacsejar tot el cos amb els espasmes. Després un fil de saliva li penjava del llavi; es va estirar, es va allargar i es va desprendre. Se sentia dèbil i buida. Li cremava la gola, li feia mal el pit. Tenia la cara morena estranyament pàl·lida, grogosa i enfonsada sota els pòmuls alts. Els ulls foscos semblaven més grossos i més foscos que de costum, i el front estava cobert d’una pàtina fina de suor enganxosa. Es va quedar agenollada, esperant que les arcades i el paroxisme passessin.
 
Va aparèixer una dona al llindar. Va obrir el llum de seguida i l’habitació es va omplir d’una hostil claror groga.
 
Què és això? Què et passa, Victoria?
 
Re, mama.
 
Te’n passa alguna. Et penses que no t’he sentit?
 
Torna al llit, mama.
 
No m’enganyis. Has begut, oi?
 
No.
 
No m’enganyis.
 
No t’enganyo.
 
Què passa, doncs?

La noia es va aixecar de terra. Es van mirar. La dona era prima, quaranta llargs, cara ullerosa, pàl·lida, d’aspecte cansat tot i que acabava de sortir del llit, amb una bata blava de setí tacada que s’aguantava amb les mans, tancada sobre els pits caiguts. Duia els cabells tenyits, però no de feia poc; eren d’un vermell fosc del tot artificial, i se li veien les arrels blanques a les temples i al front.
 
La noia es va acostar al lavabo, va obrir l’aixeta, va xopar una tovallola i se la va posar a la cara. L’aigua li va regalimar fins a la part de davant de la samarreta fina.
 
La dona se la mirava; va treure el tabac d’una butxaca de la bata, i un encenedor, va encendre un cigarret i es va quedar a la porta, fumant. Es gratava un turmell nu amb els dits de l’altre peu.
 
Mama, has de fumar aquí, ara?
 
Soc aquí, no? És casa meva.
 
Sisplau, mama.
 
Tornava a sentir nàusees. Les sentia pujar. Es va tornar a agenollar a la tassa, amb arcades, les espatlles i el pit retorçant-se amb espasmes secs. Es va agafar els cabells foscos amb una mà, com abans, automàticament.
 
La dona continuava dreta, fumant, vigilant-la. Finalment la noia va acabar. Es va aixecar i va tornar a la pica del lavabo.
 
Saps què penso, senyoreta?, va dir la dona.
 
La noia es va tornar a posar la tovallola molla a la cara.
 
Penso que estàs prenyada. Penso que tens una criatura a dintre i que et fa vomitar.
 
Aguantant-se la tovallola a la cara, la noia va mirar la mare al mirall.
 
Oi que sí.
 
Mama.
 
És això, oi.
 
Mama, ara no.
 
Ets una puteta idiota.
 
No soc una puta. No m’ho diguis, això.
 
I com n’he de dir? És el nom que té això que has fet.
 
T’ho vaig dir. I ara, mira. Mira què ha passat. Ja t’ho vaig dir, jo.
 
Em vas dir moltes coses, mama. No et facis la llesta amb mi. A la noia se li van negar els ulls. Ajuda’m, mama. M’has d’ajudar.
 
Ja és tard per això, va dir la dona. T’hi has ficat tu soleta, en això, doncs ara espavila’t per sortir-ne. Ton pare també volia que li fes de coixí. Cada matí quan tornava a casa marejat, autocompadint-se. Tampoc penso fer-te de coixí a tu.
 
Mama, sisplau.
 
I ja pots marxar de casa. Com va fer ell, finalment. Ets molt llesta, ho saps tot. No et vull aquí, tal com estàs.
 
No ho dius de debò.
 
Ja ho veuràs, si no. No em busquis les pessigolles.
 
A l’habitació de darrere, es va vestir per anar a l’escola amb una minifaldilla, una samarreta blanca i la caçadora texana, la mateixa roba que portava el dia abans, i es va passar per l’espatlla la llarga corretja d’un bolso vermell brillant. Va sortir de casa sense haver menjat res.
 
Va caminar fins a l’escola com en una mena de somni; va sortir del carreró al paviment de Main Street, va travessar les vies, va enfilar la vorera ampla i buida de primera hora del matí, va passar per davant dels aparadors de les botigues mirant-se el reflex, com caminava i movia el cos, i com encara no es veia cap canvi. Per fora no es notava res. Va continuar caminant amb la minifaldilla i la caçadora, amb el bolso vermell gronxant-se al maluc. 
                                                                                                                                                                          Cançó de la plana (p.23-26)

 

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.