Divendres, 6/3/2015
1098 lectures

L'aigua és això

A David Foster Wallace (1962-2008) se’l pot considerar una de les veus més crítiques del malestar dels Estats Units que retrata en novel·les i en reportatges entremesclant les fronteres ficció vs realitat amb la voluntat de reflectir la complexitat del món, amb personatges “malalts”que dissecciona tant com ell es torturava amb l’autoanàlisi. Això sí, de manera molt irònica i creativa. En el pròleg a L’aigua és això, una delícia que no heu d’obviar i que mereixeria un “preferit” a part, Vicenç Pagès Jordà, fosterwallacià confés, afilera les raons de la seva admiració per l’escriptura de DFW. La número 7, “DFW va defugir tant l’optimisme babau com el pessimisme estèril, la crítica messiànica com l’acriticisme interessat”, encaixa a la perfecció amb el to del minillibre (per la mida) publicat fa quatre mesos. L’aigua és això és el discurs-manifest-parlament que li van demanar de fer a Foster Wallace per a la promoció del Kenyon College que es graduava el 2005. Es tracta d’un discurs únic que, si bé podem escoltar en la veu de l’autor, no es cansaríem de rellegir una i altra vegada en la formidable versió de Ferran Ràfols Gesa, traductor també de L’escombra del sistema, la primera novel·la de Foster Wallace i també la primera de ser traduïda al català tan sols fa dos anys.

Per endavant escriuré que sóc al·lèrgica als llibres d’autoajuda, i així s’entendrà que estem comentant unes paraules que, tot i anar dirigides a un públic jove a qui pretén sacsejar una mica, plantegen les preguntes i creences que qualsevol ésser humà en qualsevol moment de la seva vida es fa (o hauria de): sobretot què pensem del món i, més important encara, de quina manera ho fem.

“Les realitats més òbvies, ubiqües i importants sovint són les que més costen de veure i sobre les quals més ens costa parlar.”

Els tòpics banals poden tenir una gran importància. Ensenyar a pensar però no a pensar intel·lectualitzant sinó posant l’atenció al que passa dins d’un mateix. En què consisteix la veritable llibertat. En què basem “tenir”. Sobre com es pot viure la vida amb compassió.

Aquest petit tresor està escrit en unes poques pàgines, moltes de les quals només les ocupen una o dues línies a la manera d’un breviari oracional o com mantres de lectura recurrent. I no és casualitat, perquè Foster Wallace va practicar durant uns anys la meditació i va seguir un mestre zen en un retir a França. Si a ell li hauria agradat que els joves no repetissin els errors que havia comès, a nosaltres ens hauria agradat que la depressió no l’hagués fulminat als quaranta-sis anys.

Ensenyar als peixos què és l’aigua fa pensar en el rerefons d'aquell principi que una marca d’automòbils va popularitzar amb Bruce Lee: "Be water, my friend".

 

 

 

Altres articles de Henar Morera Velázquez

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.