Dimarts, 23/12/2014
557 lectures

Món Mondiano

A punt d’acabar l’any, des de totes les pàgines es reclamen els títols mereixedors de ser “el millor llibre del 2014”. Semblarà que m’apunto al joc previsible recomanant-vos l’obra del Nobel d’enguany però estic segura que, trieu el títol que trieu, no us en penedireu. Com va dir Mondiano, “em fa l’efecte que he estat escrivint el mateix llibre durant 45 anys”. En el seu univers narratiu es reconstrueixen episodis, molt sovint gràcies a una llibreta negra en què el protagonista havia anotat feia anys impressions, fets, noms, com ho faria un detectiu, però no hi ha altre culpable que no sigui el rastre del passat tenyint el color del present.

L’obra de Patrick Modiano 

descrit per l’Acadèmia Sueca com “el Proust del nostre temps”, és un paisatge de vint-i-vuit novel·les habitat per personatges que passegen sense rumb per barris del París de la segona meitat del segle passat i que, com el flâneur baudelairià, cartografien atmosferes hipnòtiques. Clients de cafès que ja no hi són. Dones evanescents i enigmàtiques. Homes que intenten retrobar-se amb aquells que eren en el moment que les seves vides van començar a desintegrar-se. Personatges esquerps, insegurs i adolorits. Quin és el propòsit de les seves indagacions? Les intrigues se’ns esborraran un cop llegides i si llegim més d’un llibre seu, les confondrem d’una obra a l’altra fins a considerar molt encertada la idea que es tracta d’un mateix llibre al llarg del temps. Els ingredients de la seva cuina es repetiran: la memòria en lluita contra l’amnèsia, la melancolia sense llàgrimes ni brams, la foscor (el somni, la nit i els amagatalls), la recerca de mons en cendres... I fins i tot es poden trobar en la meravellosa novel·la infantil, il·lustrada per Sempé en què Catherine aprofita la seva miopia per poder viure en dos mons paral·lels.

Les trames de Modiano no semblen obeir a cap planificació. Són denses i ens enganxen com insectes en la teranyina, clavats als fils desordenats de la memòria que va teixint i desteixint en cada argument. Un món, una veu, aquella que l’editor Herralde anomena “la música Modiano”, una manera d’escriure molt pacient, i ara penso que potser té a veure amb el fet que ho fa amb ploma estilogràfica. Una prosa evocadora, inquietant, d’estil precís i sobri, de falsa senzillesa. Una música jazzística, un saxo.

“D’un temps ençà, en Bosmans pensava en certs episodis de la seva joventut, episodis inconnexos, tallats en sec, cares sense noms, trobades fugisseres. Tot això pertanyia a un passat llunyà, però com que aquestes seqüències curtes no estaven relacionades amb la resta de la seva vida, es mantenien en suspens, en un present etern. No deixaria mai de fer-se’n preguntes i no obtindria mai respostes. Aquests fragments serien sempre enigmàtics per a ell. Havia començat a fer-ne una llista, intentant trobar així punts de referència: una data, un lloc precís, un nom del qual desconeixia l’ortografia. S’havia comprat una llibreta de molesquí negra que portava a l’infern de l’americana” (...) (inici de L’horitzó)
 

Altres articles de Henar Morera Velázquez

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.