Què m’ha portat fins a Sortir a robar cavalls? És una novetat de Club Editor, i les eleccions de Maria Bohigas les prenc com una garantia. S’hi suma que Per Petterson ve a Barcelona, i llegeixo el titular de l’entrevista a Vilaweb : “El cos és el camp de batalla de les emocions.” Petterson hi explica que tenim molta activitat mental i que per això tendim a oblidar que les emocions passen pel cos, que si repassem i organitzem la memòria, la matem. Un record és fet de coses molt diferents. Com que la memòria és física, a través del camí dels sentits la podem desvetllar. És Proust, de nou. I em pregunto com s’ho fa després de Proust. Busco la novel·la i em crida la primera frase. Mentida: no només la primera sinó tota la primera pàgina. I ja no el puc deixar i el devoro gairebé sense alçar el clatell de les pàgines. I sé que el tornaré a llegir per  recrear-me en la suggestivitat de la seva prosa i per refer totes les el·lipsis del relat amb la imaginació, perquè és segur que en voldré escriure aquest bitllet.

Quan la novel·la es publica a Noruega el 2003, molts lectors creuen que les coses infelices i tristes que hi passen són vertaderes. Però l’única cosa que és literalment veritat –diu Petterson- és aquest primer paràgraf que l’obre. Tenim un narrador en primera persona del present, un jo que li permet no ser ell perquè se n’allibera preguntant-se a si mateix quina és la pitjor cosa que li deu haver pogut passar a aquest home (que ja no és ell), i tracta d’esbrinar-ho escrivint aquesta novel·la, frase a frase, durant tres anys. Ell és un escriptor que no defineix una estratègia sinó que avança a cops d’intuïció. Al principi només té un home de seixanta-set anys que a primers de novembre (al mateix temps que el llegeixo!) es troba vivint, sol i aïllat, en una caseta a la vora d’un riu. L’únic veí que té li recorda un “no sap què” que, com diu Bohigas, és l’argument del llibre. Anar a la recerca d’aquest ‘què’ serà l’aventura, es convertirà en l’odissea de tornar a casa: l’univers que hem deixat en fer-nos grans.

El paisatge del bosc de Noruega (“Tot jo era bosc”) s’alça com un personatge imponent, d’una extrema presència i complexitat, perquè envolta el present del protagonista i, amb olors i sorolls, li permet descabdellar l’estiu de la seva infància, l’últim estiu que va ser feliç amb el seu pare. “M’he entossudit a somiar l’estiu” –diu Trond- perquè es troba a la tardor, també a la de la vida, i a cops d’episodis refarà un estiu de cinquanta anys enrere viscut al costat d’un pare que no se li ha fet gran.

Hi ha determinades frases en els diferents episodis que prenen molt més sentit quan el llibre s’acaba. Com la que suscita la trobada amb el noi del taller quan Trond acaba de saber que ha enterrat el pare no fa quinze dies: “li veig pel posat que, efectivament, troba a faltar el seu pare, és així de fàcil i de senzill. Ja m’agradaria que fos tan senzill com això: trobar a faltar el teu pare i prou.” Aquestes frases, sovint molt breus, actuen com les pedretes blanques que serveixen per sortir del bosc i arribar a casa (una Ítaca, la memòria de la infància). Fan pensar en la dicció formular dels versos homèrics: “Ara visc aquí”; “Ara sóc aquí”; “Tu decideixes si et fa mal o no” (la frase del seu pare); “Com si ho veiés”; “Però no arribava”; ”Tot resultava diferent malgrat que tot era igual”; “He sigut un home de sort. Ja ho he dit. Però és que és veritat” (...), les quals van disseminant el relat com mil·liaris.  

Petterson sap construir les emocions del nen com si les filtrés l’adult en qui s’ha convertit. El lector se sent estranyament pertorbat, -tot té una corporeïtat abassegadora i res no és banal-, però no nota cap tall, cap discontinuïtat, entre el record en la veu del Trond jove i la quotidianitat del present del Trond vell a la cabana. El que captiva de Petterson és el seu estil, la forma com construeix les anècdotes sense enfarfegar, que no hi hagi gens de barroquisme en la narració d’escenes evocadores de la sensualitat i l’erotisme que un jove encara no sabria explicar-se. Si l’estil té aquesta força, segur que és gràcies a la traducció de Carolina Moreno, de qui no us heu de perdre aquesta ressenya.

“De manera que aquell plaer es transforma en una constatació del pas del temps i dels anys que han volat d’ençà d’aleshores, i en la sensació inesperada de fer-se vell.”

Trond s’adona que havia entaforat el dolor al fons d’ell mateix però la força d’aquesta revelació no li impedeix sentir que, al costat d’aquest dolor, hi ha un llum que algú s’ha oblidat d’apagar. “Jo crec que cadascú es crea la pròpia vida.”

El que subjuga d’aquesta novel·la és que comprenem tant la soledat i el dolor de Trond com la seva felicitat. I acompanyant-lo, ell ens il·lumina el punt fosc que hem tapat en fer-nos grans.