Fa unes setmanes vaig llegir sobre alguns dels remordiments més comuns que ha anat recopilant la infermera australiana Bronnie Ware, especialitzada en cures a persones durant les darreres setmanes de les seves vides, i que ha explicat en el seu llibre The Top Five Regrets of the Dying – A Life Transformed by the Dearly Departing, editat per Hay House.

És obvi que, es tracta de pensaments en una situació límit i, per tant, amb una objectivitat limitada. A més, és complicat que, en el nostre atrafegat dia a dia, siguem conscients de la vulnerabilitat que tenim com a persones. Tot i així, tots sabem que som aquí de pas, i desconeixem fins quan. I potser massa sovint actuem com si no anéssim a morir mai, com si no hi hagués data de caducitat. I és així com anem deixant els nostres projectes o desitjos per “quan tingui temps”, “quan tingui diners”, “més endavant”, “quan em jubili”, “quan els meus fills s’independitzin”, etc.

Potser pugui ser-nos útil reflexionar sobre aquests remordiments habituals, i potser això ens ajudi a decidir-nos a substituir la paraula “intentar” per la de “ho estic fent” o “ho faré”.

Aquí van els 5 pensaments més comuns, quan la infermera els hi preguntava “què canviaries de la teva vida?

1. Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la vida que jo volia i no la que els altres esperaven de mi.

Aquest és el remordiment més comú.

2. Tant de bo no hagués treballat tant.

Aquest comentari era més habitual en homes, que es penedien de no haver dedicat més temps a la seva parella i els seus fills quan eren petits.

3. Tant de bo hagués tingut el coratge d’expressar els meus sentiments.

Moltes persones es guarden els sentiments o opinions per evitar conflictes amb els altres. Aquí l’assertivitat juga un paper important.

4. Tant de bo hagués mantingut el contacte amb els meus amics.

És en els moments difícils al llarg de tota la nostra vida quan valorem més les relacions amb els altres. Tot allò que és immaterial adquireix més importància. Quantes vegades deixem que el temps difumini els nostres conflictes amb algú a qui estimem, i no ens parlem amb algú, quan realment hem oblidat quines van ser les paraules o el motiu de discussió que ens va allunyar?

5. Tant de bo m’hagués permès ser més feliç.

La felicitat en moltes situacions és una actitud. La por ens paralitza davant moltes coses, sortir de la nostra zona de confort requereix dedicació i compromís.

Com deia Heràclit, “Dia a dia, el que tries, el que penses, i el que fas, és en qui et converteixes”. Allò que som, és el resultat de les diferents eleccions que fem al llarg de la nostra vida.

En relació a tot això, algunes de les frases del poema Instants que va escriure Don Harold (i que va adaptar Borges), parlen per si soles:

Si pogués viure novament la meva vida.

En la propera tractaria de cometre més errors.

No intentaria ser tan perfecte, em relaxaria més.

(…)

Correria més riscos,

faria més viatges,

contemplaria més capvespres,

pujaria més muntanyes, nedaria més rius.

En moltes ocasions el nostre marge d’acció és limitat, i actualment vivim en moments de grans canvis. Amb més motiu, i,en clau de coaching, ens podem plantejar

1. Quin és el meu somni? Què és el que realment vull?

2. Quina part depèn només de mi?

3. Quins passos necessito fer?, Quin és el primer pas que em permetrà acostar al meu somni?

4. Quant de temps li dedicaré cada dia?

5. Quan faré això, i allò? Posar dates.

6. Hi ha algú que em pot ajudar?

Atreveix-te a passar del “he de intentar-ho” al “ho faré”. Comença per petits canvis. A vegades, són els més poderosos.

Autora del text: Roser Claramunt, psicòloga-coach

roserclaramunt@kaizensingular.com

Si t'ha agradat l'article, escriu un comentari o comparteix-lo.

Si ho prefereixes, pots subsciure't gratuïtament al bloc de Kaizen Singular


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.