Doncs resulta que la setmana passada feien un acte a Barcelona, un acte d'aquells que s'omple fins a vessar i la gent hi reivindica alguna cosa, jo què sé, que la cultura sigui més barata, una autopista sense peatge, menys ampolles de plàstic al mar, un Tribunal Constitucional no corromput. Un acte.

I el de la setmana passada anava sobre dones. Sí, sí, sobre dones. Dijous, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va acollir la presentació del manifest #OnSónLesDones, en una conferència on es van fer públiques unes dades que ai, ja hi tornem amb les dades, que si puja que si baixa, que si avui els metges han trobat la cura d'això, que si els batuts van bé per allò, que si la cel·lulitis marxa amb allò altre.  

Dades reals. A l'acte de la setmana passada s'hi van presentar dades reals. Dades que deien que als mitjans de comunicació les dones no estan suficientment representades. Buf que pesades, ja hi tornen. I segur que hi havia la Bel Olid. Ei, prou de fer el tonto. Prou de fer-nos els tontos.    

"Cada vegada que engeguem la televisió, la ràdio o obrim un diari hi ha una possibilitat molt alta que hi trobem un home. Si hi ha diverses persones opinant, les ràtios solen ser de quatre homes per cada dona, i en alguns casos la presència de la dona és simplement inexistent", explica el manifest. El que han fet les promotores del projecte és analitzar quantes dones surten diàriament a diferents mitjans de comunicació.

I els resultats són tristos. En els diaris de paper analitzats (Diari Ara, La Vanguardia, El Periódico i El Punt-Avui), les dones firmen només un 17% de les peces. En els diaris digitals (Nació Digital, Vilaweb, El Nacional), les dones hi són en un 23%.  A la televisió (Els Matins, Divendres, 8 al dia, L'illa  de Robinson), hi surten representades en un 23%, i a la ràdio (L'oracle, El matí de Catalunya Ràdio, El món a Rac1, Via Lliure), en un 22%. La resta, tot homes.

Em nego a pensar que darrere d'aquesta masculinització dels mitjans de comunicació hi ha mala fe. Un periodista que seu a la seva cadira o un tertulià a qui han demanat de participar en un debat, no treballen en detriment de les dones. Però la cosa ve de més enrere, i aquest periodista o aquest tertulià, tot i que no són l'origen del problema, sí que poden ser part de la solució. Partim de molts costums, de moltes rutines laborals, de molts rols que cal trencar. És per això que penso que una de les tasques que cal dur a terme és la d'educar en gènere als mitjans de comunicació i a les persones que hi surten.

Per mi, un pas més cap a la paritat als mitjans de comunicació és l'assessorament d'aquests. Es poden fer els sords davant les nostres crítiques, però no davant dels nostres oferiments. Escolta TV3, o escolta La Vanguardia, els informes demostren que doneu més veu a homes que a dones. Posem-hi remei. Per solucionar-ho heu de fer això, allò i allò altre. Aquestes solucions poden ser incorporar més dones a l'agenda de contactes dels mitjans, penalitzar col·laboradors amb actituds masclistes, donar càrrecs de responsabilitat a més dones o informar els periodistes de com han de moderar un debat en el què l'home tendeix a tallar la dona. A #OnSónLesDones en proposen més.

És hora de posar-nos seriosos amb aquest tema. Perquè tot i que no ens ho sembli, tot i que sigui en menor mesura, tot i que haguem avançat, vivim en una societat on elles no tenen tantes oportunitats com ells. Per canviar-ho, cal ser radicals i necessitem que els homes també ens facin costat. Perquè la batalla és de tots, i qui guanyarem serem tots. Amb iniciatives com aquesta, espero que les coses canviïn. Tot depèn de nosaltres. Encara.