Dimecres, 28/9/2011
437 lectures

La llengua vehicular a la família

Estirat prenent el sol a la piscina del Molí Nou vaig sentir la parella del costat parlar en castellà. Sentia la remor de la conversa mig endormiscat. De sobte, van canviar de llengua i de registre. Van passar del castellà al català. Parlaven amb una criatura. Per això van canviar de registre. Em vaig incorporar per mirar d’entendre la situació. Una parella jove, d’uns vint-i-cinc anys, que entre ells parlaven en castellà, s’adreçaven en català a una criatura d’un parell anys. Els vaig observar una bona estona fins a constatar que la criatura era d’ells.

La situació em va empènyer a suposar que els dos eren nascuts aquí, fills potser de pares nascuts aquí i, en canvi, néts d’avis nascuts al Sud i vinguts d’allà. Vaig concloure que els dos eren castellanoparlants, per l’accent. I que s’havien conegut parlant en castellà. Si s’haguessin conegut parlant en català, sempre es parlarien en català. En qualsevol cas, es tractava d’una parella jove que havien manllevat la llengua i l’accent dels avis i els pares, que s’hi expressaven quan parlaven entre ells, però que parlaven en català amb la seva criatura. Vaig veure, doncs, que el català estava essent la llengua de la família quan hi havia la criatura al davant.

Durant el parell de setmanes que vam anar diàriament a la piscina del Molí Nou la situació es va repetir cada dia i vaig identificar tres o quatre parelles que es parlaven en castellà però que s’adreçaven en català a les seves criatures.

Un dia, empès per una mena de curiositat de sociòleg aficionat, vaig estar a punt de preguntar a una de les parelles per què entre ells parlaven en castellà i, en canvi, amb la criatura en català. Però vaig avortar l’intent uns segons abans que no fos massa tard. Per vergonya i per respecte. Potser hagués estat una intromissió. El cas és que em vaig quedar amb les ganes de saber-ne els motius.

Algú hauria d’estudiar si es tracta d’una casualitat o si hi ha una tendència per part de pares castellanoparlants a parlar en català als seus fills petits. Si es tracta d’un fenomen a tot Catalunya o només en algunes zones. I caldria escatir-ne els motius.

L’estiu que ens han tornat a marejar amb el català a l’escola, em vaig alegrar de descobrir famílies castellanoparlants que deuen tenir poderoses raons per fer del català la llengua vehicular a la família.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.