Llegeixo els comentaris de la notícia sobre el nomenament de Teodoro Romero com a assessor dels grups polítics de la Diputació. Jo no el criticaré per acceptar el nou càrrec i per acumular-ne fins a quatre. Al contrari, el felicito des d’aquí. Quan els teus han passat de tenir-ho tot a no tenir gairebé res, deu ser difícil –i per tant té mèrit- aconseguir un dels pocs càrrecs institucionals que queden per als teus. El Teo ha excel•lit en l’habilitat d’aconseguir diners de totes les administracions per a Montbui i per a l’Anoia. Per tant, no hauria d’estranyar ningú que hagi aplicat aquesta habilitat reconeguda per tothom per assegurar-se la continuïtat com a polític professional. Només entenc els escarafalls dels comentaristes per la maleïda enveja. Reconec que em va irritar saber que el Teo cobraria un sou de professor universitari pel que té tota la pinta de ser una canongia, ‘càrrec de poca feina i molt profit’ com diu el diccionari.

De tota manera, no tenim dret a queixar-nos. Som nosaltres, amb els nostres vots, que perpetuem les diputacions i els consells comarcals, i les respectives canongies; que no forcem la reducció del nombre de municipis per permetre’n una gestió més eficient; que no fem que es reforci per llei el paper dels funcionaris i tècnics, en detriment dels polítics; que no imposem una limitació de mandats i una limitació del nombre d’anys en què una mateixa persona pot exercir càrrecs públics; que no forcem els canvis en la llei electoral; que no fem que el finançament dels partits polítics sigui transparent; que no exigim que els polítics mostrin la declaració de retencions de l’IRPF; que no demanem que s’exigeixi un títol universitari per assumir un càrrec públic o que es tingui feina estable i es manifesti el compromís de no deixar-la; que no fem que es prohibeixin els càrrecs de confiança, els assessors i els estudis i informes; que no exigim que les promeses electorals siguin contractes vinculants...

Al principi de la democràcia criticàvem els polítics municipals que no tenien dedicació exclusiva o que hi tenien poca dedicació. Amb els anys ha emergit la figura del polític que transita per la seva vida professional d’un càrrec públic a un altre. Sense que haguem de tornar a l’amateurisme, sinònim a vegades de gestió maldestra, hem de recuperar l’esperit de servei al municipi o al país durant un temps limitat, a canvi d’una compensació pel temps dedicat i pel perjudici causat a la vida professional. Però aquest retorn a l’esperit de servei només serà possible amb els nostres vots. En democràcia, els governs i els sistemes polítics cauen a les urnes. I mentre votem les opcions que van d’ICV al PP hi haurà assessors dels partits polítics a la Diputació.