El mes de juny el govern va anunciar que les taxes universitàries pujarien un 66% per tal que els estudiants paguessin un 25% del cost de la plaça. També ens van dir que una part del que es recaptés de més es destinaria a beques i que ningú no es quedaria fora de la universitat per motius econòmics.

Ingressem més perquè hem apujat les taxes i dediquem un terç d’aquests diners de més a beques per compensar la pujada de les taxes. Et felicito, fill! Però encara té més delicte la qüestió de pagar un 25% del cost de la plaça, bàsicament perquè l’administració no té ni idea del que costa una plaça universitària perquè no ha implementat cap sistema de comptabilitat de costos que permeti determinar-ne el cost amb exactitud. En absència d’un sistema de comptabilitat de costos, el govern agafa el pressupost anual de cada universitat i calcula l’aportació percentual que hi fan les administracions i els alumnes. Això només requereix saber calcular percentatges. Fins ara els alumnes aportaven un 14% del pressupost, i les taxes del curs vinent s’han calculat de manera que l’aportació de l’alumne pugi al 25%.

Els que afirmen que ningú no es quedarà fora de la universitat per no poder pagar la matrícula són els mateixos a qui molesta l’accés universal als estudis superiors, que és la conquesta social més gran de la meva generació. El sistema de beques no funciona. Cal ser gairebé pobre de solemnitat perquè et donin una beca que no sigui xavalla. A més, les autoritats s’obliden que la matrícula només és una part del cost dels estudis. Cal afegir-hi el cost dels materials i, sobretot, el cost del desplaçament o l’estada. Un estudiant que agafi cada dia la Hispano per anar a Barcelona es gastarà 1.600 euros a l’any. Però viure a Barcelona perquè per horaris o per localització no pots utilitzar la Hispano et pot costar uns 5.000 euros a l’any. Segur que hi ha famílies que no són al llindar de la pobresa que no es poden permetre una despesa anual d’entre 7.000 i 8.000 euros per fill.

S’han de calcular bé els costos de les places universitàries, fer pagar un preu equivalent al seu cost, superior per tant a les taxes actuals, disposar d’un bon sistema de beques en funció de les possibilitats econòmiques de la família i sobretot aixecar el llistó de l’exigència, de manera que només puguin graduar-se els bons estudiants, tinguin o no tinguin mitjans econòmics. Així és com funcionen les universitats nord-americanes, que són les millors del món.