Divendres, 15/7/2016
687 lectures

Teresa Riba exposa a la galeria Artèria. Es pot pensar que estem davant d’una aparent obra fàcil i amable de criatures que juguen. L’exposició, però, va més enllà.

Són escultures amb molta tendresa; la mirada, el gest, la postura, mostren la innocència, la fragilitat i la vulnerabilitat dels qui necessiten i demanen protecció. Uns trets molt característics de l’obra de la Teresa.

Les seves obres tenen vida, expressen la quotidianitat i alhora tenen universalitat; veiem aquella nena en un senzill gest, però que és també totes les nenes possibles en tots els seus gests, una mirada que són totes les mirades. Ho hem vist tantes vegades! i ara aquella expressió, congelada en el temps, és única i alhora múltiple.

L’art ens permet això: veure la totalitat en el gest.

Per això aquestes escultures ens parlen a cadascun de nosaltres, perquè ens hi reconeixem, com en un mirall trans-temporal: els nostres records, les nostres vivències, el que hem viscut en persona o el que hem viscut a través dels fills, néts, germans… llavors es crea una connexió essencial i d’empara.

No obstant, la mirada atenta percep que li manca alguna cosa a aquesta tendresa, l’exposició no és tan amable com semblava: no hi ha gaires rostres riallers, tots estan més aviat absorts i capficats. Veiem criatures petites i preadolescents sense interlocutor aparent, amb mirades -o absència de mirades- inquisidores que sembla que esperen resposta.

A cada figura l’envolta una aura de solitud, encara que no de tristesa. La seva vulnerabilitat ens interroga, exigeix la nostra presència, la nostra cura, no la nostra passivitat. Algunes estan lligades; l’autora vol que l’espectador les deslligui, que actuï, que no les abandoni.

Qui es deixi portar, entendrà que cada peça és hom mateix en algun moment de la infància oblidada però que ens va deixar preguntes sense respostes, dolors sense curar o il·lusions per satisfer. Ara aquest infant té respostes i il·lusions, i espera el company de joc que, en algun moment, va desatendre i que necessita per completar-se.

2 Comentaris

A

Anton Mª

Igualada

16 de juliol 2016.14:31h

Respondre

He seguit l’obra de la Mª Teresa fa molts anys. Jo visc a la Rambla, i quan surto de casa tiri amunt o avall sempre hem trobo o amb la nena o el xicot de les dues puntes, i ara les situades... Llegir més davant de la biblioteca Central. Com diu el Xavier, totes renen una serenor que la Teresa sap donar-lis.
a anys, quan sortia en bici, i essent de la nunta dels Amics Ciclistes del Anoia, l’hi vaig encarregar una figura per un trofeo per ña Marxa Cicloturista i va fef un pilot de corredors maquìssim i que jo guardo amb amb molt carinyo, dpncs va resultar un trofeo dlferent de lo habitual´
Gràcies

M

Manuel Mateu Ratera

Igualada

16 de juliol 2016.14:28h

Respondre

M’agraden molt les esculptures de la Teresa Riba, (és una sensació que em sembla és molt compartida), i el comentari de la seva obra, per part del Xavier Vives, que va presentar l’exposició,... Llegir més dona llum a l’essència de la seva obra. Sap contrastar l’aparent amabilitat de l’obra, allò de ”que agrada a tothom”, amb la solitud, la vulnerabilitat, la innocència, que acaba amb una imatge lligada, que de sobte i et confronta amb: ”Què fer? Què haig de fer davant aquesta persona?” I acaba fins i tot essent incòmode perquè com diu, ens confronta amb els propis lligams, el ”em sento atrapat” que algunes vegades tots hem sentit.
El filòsof de moda Byung-Chul Han, escriu al darrer llibre ”La salvación de lo bello”, que l’art que ara mola és el ”polit”, allò que al tacte no ofereix resistència, i desperta un uauu! a l’espectador, i ja està. Per a ell, això és una manera d’anestesiar els sentits, de fer un ”m’agrada” i canviar de pàgina a velocitat accelerada, i no queda res.
En canvi, l’obra de la Teresa Riba és bella però és aspre, feta d’un fang esdevingut metall dur, tosc, imperfecte, però que en el seu conjunt s’enten perfectament i et questiona, fins i tot incomoda, et deixa clavat allà pensant. Les noies que conversen a prop la Plaça de Cal Font, una d’elles amb vel al cap, son la sublimació d’un acte viu de diàleg intens, que per la postura en silenci, ens diu que hi ha moltes coses a dir, a comprendre i a parlar. Per a mi, un 10! El registre d’un instant que ho diu tot.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.