Divendres, 30/12/2016
477 lectures

David Foster Wallace

 

David Foster Wallace (1)

“Llegir (2) aquests contes (3) també és, tot sovint, assistir (4) a una mena de virtuosisme (5) narratiu (6)”(7)

 

 _________________________________________________________

(1) Comentat per ell mateix. Les cites són de l’Antologia de contes, publicada per Edicions del Periscopi el març d’aquest any, en traducció de Ferran Ràfols Gesa.

(2) “De nen vaig veure molta televisió americana. Tant és on enviessin el pare, era com si la televisió americana sempre hi fos, amb les seves intèrprets femenines fortes i glorioses. Potser era un avantatge més de la feina tan important que feia el meu pare per a la defensa de l’Estat, perquè teníem privilegis i vivíem confortablement. La sèrie que més m’agradava en aquella època era Embruixada.”

(3) “Ets, per desgràcia, un escriptor de ficció. Intentes fer un cicle de peces literàries molt breus, peces que pel que veus no són contes philosophiques ni són vinyetes ni guions ni al·legories ni faules, exactament, tot i que cap d’elles tampoc pot qualificar-se estrictament de “relats” (ni tan sols com aquests microrelats refistolats i essencialíssims que tan populars s’han fet aquests últims anys; tot i ser realment curtes, les teves peces literàries no funcionen com se suposa que han de funcionar els microrelats)”

(4) “-Em dic Lyndon Baines Johnson. I sóc l’amo del cony de terra que trepitges, nano”.

(5) -“Des del meu punt de vista indica que el clixé no vol dir (f. d. d. sostingudes) no em puc creure que aquesta possibilitat existeixi en la meva consciència, sinó alguna cosa com ara (f. d. d. sostinguda i cada cop més irritant) no em puc creure que aquesta possibilitat sorgeixi d’un lloc exterior a la meva consciència.

(6) “Aquesta és la història de com en Frank Caldwell, en Chris De-Matteis, la Mandy Blemm i jo ens vam convertir, en paraules del diari de la nostra ciutat, en els “quatre ostatges innocents”, i de la indiferència que la nostra aliança estranya i especial i el trauma que va envoltar el seu origen va tenir en les nostres vides i carreres adultes posteriors.”

(7) La frase és de l’escriptor Joan Todó, de la crítica al llibre de Foster Wallace “El primer de la classe”, que va sortir a la revista L’Avenç el juny del 2016. El pròleg de Vicenç Pagès Jordà és igualment magnífic. Els dos textos ajuden molt a entendre l’escriptor americà.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.