Podria triar una editorial (Adesiara, pels 10 anys), dues (Angle, pels 25), tres (1984, per l'editor), quatre (Raig verd, per Ngũgĩ wa Thiong’o), cinc (Saldonar, pel Jordi Borràs). Aquesta vegada em quedo amb Edicions del Periscopi: per l'editor (Aniol Rafel), pels anys que fa (més de 5) i per tots els autors, però especialment: David Foster Wallace, Wajdi Mouawad i Mircea Cărtărescu (em deixo Roger Vinton i La gran teranyina, el llibre que va molestar La Vanguardia, cosa que sempre sap greu).

Foster Wallace era inèdit en català fins que li van publicar la novel·la L’escombra del sistema i l’Antologia de contes. Enmig va sortir una raresa magnífica, L’aigua és això, una espècie de manifest sobre el món que ens envolta que comença donant la paraula a dos peixos. El pròleg del novel·lista Vicenç Pagès Jordà (atenció a l’últim títol, Robinson) encara fa millor el discurs de Wallace.   

Wajdi Mouawad és un autor del Quebec d'origen libanès conegut sobretot per les obres teatrals, que han impressionat mig mon, i no sé si han fet marxar dels teatres l’altra meitat (Periscopi les ha reunit a La sang de les promeses). També impressiona la seva novel·la, Ànima: singular, hipnòtica, brutal, èpica. Llegir-la és una experiència única.

El tercer autor és el romanès Mircea Cărtărescu. No era inèdit en català (es va avançar l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner amb els relats de Per què ens estimem les dones), però gairebé. Periscopi va publicar a l’octubre la novel·la Solenoide (851 pàgines). Xavier Montoliu Pauli diu a l’epíleg: “és un llibre que, com una capsa de nines russes, conté multitud de relats, de mons dins d’altres mons, cadascun dels quals és un microcosmos propi.” El Joyce de Bucarest.

No ens podem oblidar de la feina dels traductors: Anna Casassas Figueras, Cristina Genebat, Raimon Molins (per Mouawad), Ferran Ràfols Gesa i Antònia Escandell Tur.