Dimarts, 10/9/2013
403 lectures

Igualada, ple o buit?

Al llarg dels darrers 30 anys i fins l’any 2008, hem viscut un període de pronunciada expansió urbana. Les dinàmiques de creixement eren dominades per l’extensió de la urbanització cap a perifèries cada cop més llunyanes, mentre que els centres de les ciutats eren transformats o abandonats selectivament.

Per exemple, en el litoral espanyol, i només pel que fa als primers 500 m de franja costanera, el ritme de transformació va ser, entre 1987 i 2005, de 2 hectàrees diàries, segons Greenpeace. També el ritme de consum de sòl a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB) era de 3 hectàrees al dia. Més concretament, si l’any 1972 la RMB tenia urbanitzades 21.482 ha, l’any 1992 ja eren 45.036 ha (en un període en que la població metropolitana no creixia).

Es diu, que des dels anys 1970s i fins ara s’ha consumit més sòl que en els 2.000 anys anteriors, des dels temps de Roma.

I així arribem a l’any 2008, quan amb la crisi tot queda aturat. L’esclat de la bombolla immobiliària tanca un cicle de transformacions urbanes i paralitza les capacitats de millora urbana de les ciutats o de creació de nous d’equipaments i espais cívics. Es tracta també d’una crisi de l’urbanisme de plusvàlua que ja no permet inversions.

A la mateixa ciutat d’Igualada podem fer un petit tour i admirar diferents estructures de formigó sense acabar, solars, edificis d’habitatges nous buits, o edificis d’antics d’equipaments també “abandonats”. En un treball justament sobre aquests buits urbans per a Sabadell, Urbanporosi, s’han comptabilitzat fins a 74 hectàrees sense ús a l’interior de la ciutat.

No deixa de ser sorprenent que en un moment en que tothom s’omple la boca d’eficiència no es parli també d’eficiència territorial. Tenir buits urbans no és eficient. I amb això arribem a la recent ocupació de les antigues piscines Casals, amb l’Espai pels Somnis.

Efectivament, les piscines també han viscut el seu particular esclat de la bombolla. I és que en una part d’aquest equipament es preveia aixecar una promoció d’habitatges, que es venia discretament sobre plànol. No s’han arribat a construir a causa de la frenada de la demanda en plena crisi immobiliària, fet que ha deixat aquest fragment urbà central buit d’ús possiblement a l’espera de temps millors.

I és que la crisi de l’urbanisme de plusvàlua ha deixat en stand-by la producció tradicional de ciutat, però alhora ha obert noves oportunitats per a que els ciutadans puguin tornar a assumir un paper protagonista en aquesta producció de ciutat. Existeixen exemples en altres ciutats, com el cas de l’antic recinte industrial de Can Batlló al barri de Sants de Barcelona, on fa uns pocs anys s’havia de desenvolupar un projecte amb habitatges i equipaments i que l’esclat de la bombolla va deixar aturat. Avui dia els veïns han transformat aquest antic espai de Can Batlló en un equipament polifuncional autogestionat, donant solució a antigues reclamacions per part del veïnat del barri, mancat d’equipaments. Cal dir que abans de la cessió d’aquest espai per part de l’ajuntament, Can Batlló va haver de ser ocupat.

Les piscines casals eren un equipament que va funcionar fins al 2007 i després de 6 anys buides, un grup de veïns l’ha ocupat per a tornar a posar en ús l’espai. Aquesta acció per si mateixa ja és tot un acte de crítica contra la ineficiència de tenir buits urbans dins de la ciutat.

Es tracta d’un exemple igualadí en que la ciutadania es posa a “fer ciutat” intentant retornar un equipament per a l’ús col•lectiu fruit d’unes necessitats reals. Perquè no hi ha més garantia de que un equipament respondrà a les necessitats reals de la ciutadania, que el fet de que sigui la mateixa ciutadania qui el posi en funcionament, com el cas de Can Batlló. En aquest sentit, l’Espai pels somnis pot ser llegit com un intent de trencar amb la lògica imperant durant les darreres dècades de construir per destruir i per a tornar a construir, ja que es tracta d’aprofitar el que ja existeix. Però també, com que la ciutat a més de volums físics (la urbs), és sobretot ciutadans (la civitas), l’Espai pels somnis significa també un projecte de ciutadania, de com la recuperació d’un espai permet dur a terme un projecte col•lectiu en el que resoldre necessitats ciutadanes, d’espais per a la reflexió, la formació, l’intercanvi, l’oci, la creació col•lectiva i l'assumpció de les responsabilitats que representa la gestió d’un equipament. Perquè els ciutadans també poden gestionar. Fer ciutat i fer ciutadania.

Finalment, cal afegir que donat el context creixent en que els veïns d’un territori endeguen processos per a reaprofitar espais buits per usos col•lectius (horts, biblioteques, etc.), les reflexions urbanes estan portant ja a la creació de noves eines per a la gestió de la ciutat, com la custòdia urbana, que permet trobar marcs d’acord entre la propietat, els veïns i l’administració.

Altres articles de Alfons Recio

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.