Un lema tant senzill, ple de contingut i sintètic com el de “res per el poble sense el poble” és el que cal reivindicar per a les persones amb malaltia mental. Ho diu sovint en les seves conferències Benedetto Saraceno, una autoritat en matèria de Salut Mental mundial.

Aquest any el dia de la Salut mental ha centrat els seus esforços en combatre el que s’anomena l’”estigma”.Al meu parer, però, es fa un flac favor a la Salut Mental quan es parla d’estigma. La societat i els afectats directes no han de combatre l’estigma sinó combatre els estereotips.

De fet hi ha una altra manera de combatre els estereotips de la malaltia mental que a nivell individual resulta molt eficaç: la construcció de la vida sobre el pilar de la negació social de la malaltia. Té inconvenients agafar aquesta via però cal reconèixer que les persones que la practiquen, perquè la pròpia salut, encara que fràgil, els ho permet o ho fan per convenciment, tenen més possibilitats socials i laborals.

El malat mental històricament ha estat marcat per una mena de ferro roent invisible, a manera de taca o cicatriu que se li aplicava per distingir-lo de la resta de persones, apartar-lo de la societat i situar-lo en la marginalitat. La classe benestant ho amagava a les cases de repòs o balnearis.

Són moltes les persones que, per diferents, s’han vist rebutjades per la societat i moltes les estratègies per restablir els seus drets de ciutadania i la seva dignitat. En el cas del malalt mental, els treballadors de la salut no s’han escarrassat massa a reivindicar la persona que hi al darrera de la malaltia, les famílies feina tenen a trampejar el dia a dia, les persones afectades prou feina a conviure amb la malaltia (la única associació existent a Catalunya que estigui integrada solament per malalts mentals és ADEMM, un exemple a imitar) i les institucions psiquiàtriques per no semblar insensibles no han entorpit les seves reivindicacions però tampoc s’han implicat més de l’estricament necessari atès que em depenen econòmicament de l’existència del malalt mental.

Jo reivindico una campanya semblant a l’”antirumors” de la immigració per tres motius, perquè trobo més encertat la paraula estereotips per parlar de Salut mental, perquè aquesta ha resultat una campanya amb fort suport econòmic, ben dissenyada i molt eficaç però sobretot ho reivindico per justícia.

La societat té un deute històric amb els malalts mentals: el tracte dispensat fins a finals del segle XX no ha estat digne; d’altra banda si es compleixen les prediccions socials una de cada quatre patirà al llarg de la seva vida un problema de Salut Mental. Són unes xifres suficientment importants com per destinar esforços a reduir-les.

S’hauria d’haver fet un esforç econòmic semblant al que s’ha fet en matèria d’immigració. Al meu entendre és una qüestió de visibilitat: mentre l’immigrant, normalment es veu a simple vista ni que sigui per la llengua o per els trets ètnics, la malaltia mental és menys visible però al contrari que la convivència amb l’immigrant, és molt devastadora.

El Sida va tenir la sort de comptar amb un Rock Hudson com a símbol, la malaltia mental no troba cap ídol.